Amb el cor damunt sa mà (bloc msscc)

 

 

 

18 marzo 2007

 

 

 

Els models cristians que necessitam

 

 

 

Homilia predicada a Petra, el 30.09.06, demanant la beatificació de la filla del poble i màrtir del Coll Sor Miquela del Sagrament Rullan i Ribot

 

 

 

Les lectures d’avui ens han ofert vàries idees, de les quals en voldria ressaltar una, que lliga molt bé amb l’avinentesa que ens ha duit a la celebració especial d’avui, demanar la beatificació de Sor Miquela. I la idea no és altra que el valor absolut del Regne de Déu. L’evangeli ho expressa de manera rotunda i clara: lo primer és el Regne, i tota la resta ha d’estar al seu servei. Per aconseguir-lo s’ha de llevar tot lo que ens estorbi. Fins i tot el Regne està per damunt del nostre grup, per tant el Regne ens convida a una gran amplitud de mires, a la tolerància, a una germanor universal, perquè tots hi estan convidats i tots hi poden participar: Déu és present de manera amorosa en tots.

 

El Regne està per damunt de la nostra vida, de manera que és millor perdre-la que perdre el Regne. El Regne és el valor en el qual mos ho jugam tot, perquè en ell ens jugam la benaventurança eterna; per tant si el volem aconseguir hem d’estar disposats a rompre amb qualsevol cosa que sigui un obstacle que ens hi impedesqui l’entrada. El Regne de Déu és la causa per a la qual paga la pena viure i donar la vida, viure i morir.

 

I precisament en això Sor Miquela del Sagrament Rullan i Ribot és un exemple. Així ho va viure Sor Miquela. Ella va ser valenta per donar la vida en testimoniatge de la seva fe, en uns moments difícils. Ella formava part de la comunitat de Franciscanes del Coll, a Barcelona. Era una petita comunitat de quatre germanes, dedicades a l’educació dels infants d’aquella barriada obrera i a la cura dels malalts. El dia 20 de juliol, dos dies després de l’aixecament contra la República, s’horabaixa, devers les 3, es presenten al convent un grup de milicians anarquistes demanant qui vivia allà; elles s’identificaren manifestant el seu estat i ocupació. Després d’unes divagacions els milicians s’endugueren Sor Miquela i sor Catalina a la seu del comitè de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica). Les tingueren tancades 3 dies a una torre, essent objecte de burla, tortura i tracte denigrant. Entre altres coses consta que les despullaren, les feren jeure en terra i damunt els posaren sacs d’arròs, i mentre elles eren privades de tot, els qui les guardaven se atipaven amb grans menjades. El dia 23 les feren pujar a un camió, juntament amb altres monges i frares, les dugueren a la muntanya per afusellar-les. A la nit del 23 al 24 mataren a Sor Miquela, juntament amb una altra franciscana, sor Catalina, i dues carmelites.

 

D’aquesta manera Sor Miquela va consumar la seva entrega a Jesucrist, donant la vida en testimoni de la seva fe i la seva consagració.

 

Certament aquest final, el martiri, és fruit d’unes condicions extraordinàries, però no és un fet casual, sinó que respon a una vida d’entrega i de fidelitat i coherència, una vida senzilla, feta tota ella de servei a Déu i als germans. De fet alguns testimonis han afirmat que tant a la despedida de Palma com a l’arribada a Barcelona, ella havia dit "tenc el pressentiment de que moriré màrtir".

 

Sor Miquela havia nascut a aquesta vila de Petra, el 24 de novembre de 1903, per tant als 32 anys donava la seva vida. A pesar de ser d’una família benestant, sempre va tenir molt clara la seva vocació de dedicació als més petits, una vocació a exercir la misericòrdia, manifestant així l’amor de Déu que ens ha estat revelat en Jesucrist. Havia entrat com a postulant a la Congregació franciscana al 14 d’abril de 1928, als 24 anys. Després del temps de formació i noviciat a Pina, passà al convent de la Plaça Quadrado de Palma per ajudar a l’escola de les nines.

 

Després de la professió solemne, el 16 d’octubre de 1935, va ser destinada a les afores de Barcelona, a la petita i pobríssima comunitat de la Mare de Déu del Coll. Moguda per una ànsia de ser santa, admiradora dels cristians màrtirs, disposada a donar-se per complet als més petits, els predilectes de Jesús, aquella monja petrera emprengué viatge per no retornar mai més a Mallorca.

 

En aquell temps no era fàcil ser i manifestar-se com a cristià. Tampoc ho és avui, encara que la nostra situació sigui molt diferent. Aleshores es va tractar d’una vertadera persecució, la gent d’Església era apuntada amb el dit i injuriada; avui en canvi la gran dificultat, la gran "persecució", és la indiferència, la ignorància, la marginació, el no fer cas de res o fins i tot considerar la fe com una cosa del passat o d’infants, en tot cas una cosa insignificant, que no té res a dir en el nostre món.

 

Avui, que celebram aquesta eucaristia per demanar la seva beatificació, val la pena que ens preguntem què significa per a nosaltres que, una que va ser com nosaltres, una petrera, una mallorquina, com mil altres més, sigui declarada beata o santa? A vegades això s’ha criticat com si no fossin més que ganes de gratar en el passat i treure glòries del passat, quan el que convé és sembrar en el present, que se’ns presenta precisament ben sec. Què hem de dir d’això? Fins i tot ho plantejaria en uns termes d’eficàcia, en els mateixos termes en què es posen les objeccions.

 

Per dir amb poques paraules el sentit que té això d’aclarir la santedat d’una persona a fi de que se’ns pugui ser presentada com a model, vull recordar aquelles belles paraules del prefaci propi de la missa dels sants. Diu així:

 

"Vós, amb la seva vida, ens donau un exemple,

amb la seva germanor, una família,

i amb la seva intercessió, una ajuda,

a fi que també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis,

correguem, invencibles, la cursa que tenim proposada

i assolim amb ells la corona immarcescible de la glòria".

 

Per tant, què ens ofereix un sant? És, en primer lloc, un exemple, un model. Certament que seguim a Jesús, només Ell és el Mestre i Senyor. Però hi ha moltes maneres de fer-ho, perquè ell no ens canvia els nostres temperament i caràcter ni ens treu del nostre món social i cultural. L’evangeli es pot viure de moltes maneres, i al llarg de la història ens trobam amb una gran riquesa de diversitat de maneres de viure l’evangeli, segons les diferents èpoques i cultures i segons les diverses persones. Els sants ens ofereixen una manera humana i propera de viure’l. Ells ens expliquen l’evangeli, no amb doctrines, sinó amb la seva vida. Ells són els que mantenen la santedat en l’Església, són els grans teòlegs, perquè han penetrat i han viscut l’evangeli, que no està fet només per esser estudiat i comprès, sinó per esser viscut, i ells això és el que aporten: una vivència de l’evangeli, una vivència entre les moltes possibles, de manera que ens ensenyen una manera particular, concreta, humana de viure’l.

 

Necessitam models, i avui més que mai, perquè de fet sabem que la identitat personal, i per tant, també la nostra identitat cristiana, la construïm sobretot per la identificació amb uns valors i, més encara, amb la identificació amb uns que han viscut aquests valors, unes persones que representen aquests valors, els protagonitzen, els personalitzen, els encarnen, els irradien. Aquestes persones ens mostren un camí i el mos fan atractiu, ens impulsen a seguir-lo.

 

No ens solem moure per teories, sinó per vides que enganxen i arrastren, persones que per la seva vida provoquen en nosaltres una admiració, ens convencen i ens mouen a ser com ells.

 

Això de fet ho veim ben clarament quan observam la influència que tenen certs personatges públics, de manera que la seva vida crea moda, crea norma, fa escola, siguin biciclistes, futbolistes, actors o actrius, cantants, científics, etc.

 

Un exemple d’això el tenim en una notícia d’aquests dies. La setmana passada va ser notícia que a la passarel·la de modes "Cibeles" de Madrid es va excloure a 5 al·lotes per ser massa magres, ja que aquesta classe de models inciten indegudament a les nines a un dejuni exagerat i malsà, a l’anorèxia. És la força d’irradiació i influència i de la força d’atracció i imitació d’aquells que admiram. Tot allò que ens apareix com noble i gran, incita a la imitació o almanco marca un camí, una orientació cap a on hem d’anar avançant.

 

Idò, també nosaltres en la nostra vivència de la fe, necessitam tenir models, veure gent que l’ha viscut bé l’evangeli, amb una vida coherent, bella, reeixida, de manera que tinguem una imatge clara i més pròxima de la infinita fecunditat de l’evangeli. Necessitam models, exemples de vida cristiana, i això és el que ens ofereixen el sants. I els necessitam pròxims, que siguin dels nostres, que no siguin llunyans en el temps o en l’espai.

 

"Amb la seva germanor, ens donen una família". Per viure la fe, com per viure de qualsevol altra manera, es necessita família, comunitat. Els sociòlegs diuen que sempre vivim en "comunitats cognitives" o culturals, és a dir, en grups que comparteixen uns mateixos valors, una mateixa interpretació del món, unes metes i uns fins últims. No vivim ni podem viure sols. Avui més que mai, quan sembla que ja n’hi ha que anuncien la desaparició del cristianisme, i de la religió, necessitam tenir testimonis de la fidelitat i de la resistència, sentir-nos acompanyats en aquest intent. Necessitam compartir els nostres valors, les nostres metes, les nostres il·lusions, preocupacions, els nostres dubtes i les nostres certeses. Hem de saber a quin grup perteneixem, de qui som, qui són els nostres. Idò, els nostres per excel·lència són els sants. O més bé, nosaltres som dels seus o hem de voler esser. Ells són els grans pilars de l’Església, els qui la mantenen, l’impulsen i l’esperonen, són els que marquen el camí, els que fan tradició. Ells són la nostra guia.

 

"Amb la seva intercessió, una ajuda". Ells intercedeixen per a nosaltres. Amb ells vivim la "comunió del sants", és a dir, posam en comú lo més important que tenim: la fe, la pregària, els bens que Déu ens dóna. La intercessió és el compartir més important en la nostra gran comunitat de vida que formam tots els cristians, tant els presents a l’ample de tota la terra, aquesta gran comunitat catòlica, com amb els del passat, els de tota la història. És molt guapo sentir-se acompanyat, i acompanyat amb lo més íntim i lo més important de la nostra vida, que és la fe. I com molt bé diu el prefaci esmentat, aquesta ajuda està clarament orientada a que conseguiguem la meta decisiva i última: la glòria, la meta en la qual ens ho jugam tot, la benaventurança eterna.

 

Certament que hi ha altres motius per voler conèixer els sants. He fet menció d’aquests tres que diu el prefaci: els sants ens donen exemple, família i intercessió. N’hi podríem afegir alguns motius més, dels quals simplement vull fer menció d’aquest: Hem de conèixer l’obra de Déu en la nostra història, la gràcia de Déu que de manera incessant segueix donant-se a tots aquells que s’obrin a ella. Coneixent la gràcia de Déu, li donarem gràcies i reconeixerem que és present sempre entre nosaltres i que hi ha punts de llum en la nostra història, punts en els quals es pot detectar l’obra de Déu, el pas de Déu entre nosaltres. Aquests punts de llum, germans, són els sants.

 

Germans i germanes, que el record de la vida i la mort de Sor Miquela ens animi a seguir més a Jesús, ell que, com ara celebram a l’Eucaristia, s’entregà i donà la seva vida per tots nosaltres. Que aquesta eucaristia ens contagii una mica més aquesta vida d’entrega a Déu i als germans.

 

 

Gabriel Amengual, doctor en filosofia i canonge de la Seu de Mallorca