Amb el cor damunt sa mà (bloc msscc)

 

 

 

17 marzo 2008

 

 

 

Qué significa celebrar avui la Setmana Santa?

 

 

 

 

(Fragment del Pregó de Setmana Santa a Pollença 2008 del P. Antoni Vallespir, msscc).

 

 

Cada any, durant aquests dies sants, Maria, des del Calvari, primer al peu de la Creu de son Fill i després al peu de les creus nostres, dóna coratge  i esperança a tots els qui han estat provats pels sofriments i pels dols.

 

És amb el "Viacrucis" del Crist que nosaltres intentam donar sentit a tantes morts sense sentit i que, malgrat tot, segueixen essent notícia trista pel nostre món.

 

Allà, al peu de la creu, hi ha Maria que ens diu: "Mirau si hi ha un dolor semblant al meu dolor". Ella, però, malgrat tot, ens convida a l’esperança que brolla de la creu del qui fou crucificat pels homes i ha estat ressuscitat per Déu. Maria de Natzaret és la que ens encoratja per seguir, amb molta confiança, el camí que, malgrat les empinades foscors de les dificultats, ens fa albirar la llum de Pasqua. No debades, els nostres avantpassats, ens han deixat aquesta herència, la més preuada de totes, la que cap lladre no ens por robar, ni cap insecte pot destruir ni el temps ha d'esborrar. És la història patent de la configuració mariana de la nostra identitat com a poble.

 

Pollença contempla avui la figura de Maria de Natzaret com la d'aquella dona forta que fa pròpies les nafres que generen les injustícies que crucifiquen els més desvalguts del nostre món. Els nafrats són, per a Maria, el Crist crucificat, per la nostra cobdícia, l'ambició de poder o la manca de solidaritat. Ells són el Crist de bell nou crucificat...

 

Què significa reviure els signes cabdals de la nostre fe en la persona de Jesús de Natzaret, camí del Calvari.

 

Ben segur, encara algú pugui pensar que tornam a representar un acte sacramental d'un temps o que escenificam alguna gesta important que succeí fa vint segles... Ho sabem prou bé; no  solament recordam, sinó més aviat revivim, i també d’alguna manera patim, les injustícies de la humanitat d’avui i d’ahir que porten a la creu una multitud d’homes i dones innocents. En efecte, no ens podem quedar just bocabadats davant la perversitat estructural, acceptant com una fatalitat la desigualtat entre persones i pobles, l’existència d’un Primer Món que ho té tot i d'un Tercer Món que mor d'inanició. Les estadístiques es multipliquen i anam coneixent més situacions dramàtiques, més situacions infrahumanes. Són els experts que ens diuen que "l’orde mundial és assassí perquè avui la fam ja no és una fatalitat".

 

Així, doncs, les nostres celebracions de la Setmana Santa hauran de ser com un clam de denúncia del sistema. No n'hi ha prou amb l’assistencialisme i les reformes que apedacen. El Regne de Déu que Jesús anuncia des de la creu blasma el luxe, l’opulència, la macrodictadura econòmica i cultural, el terrorisme,  l’armamentisme, el fonamentalisme religiós, la devastació ecocida de la terra, de l’aigua, del aire i dels boscos.

 

Celebrarem aquesta setmana que ve com Jesús fou víctima d’un acte terrorista ben planificat. Com poden seguir vivint els qui també avui empren la violència per perseguir els seus objectius? Què els pot quedar després de matar un honrat treballador, pare de família al país basc o multituds de pobres ciutadans innocents a la guerra preventiva?

 

Avui dia, la economia és la pedra angular de la nostra societat i el benefici és l’únic manament. Consum és sinònim de llibertat, autoritat i creativitat. El sistema econòmic i de poder de les societats occidentals genera necessitats, compromisos, anhels en els quals tots feim aigua. Estam agafats en uns immensos i poderosos filats tan atapeïts, que ens impedeixen pensar que un altre món és possible.

 

En el nostre temps, els drets humans ens ofereixen la possibilitat teòrica de viure plenament com a persones, però és el supermercat global el qui ha realitzat la vertadera transvaloració dels valors cristians.

 

La fe en el progrés, que ha estat la base de la Modernitat i el motor que ha fet possibles avanços extraordinaris, ha caigut actualment en descrèdit i aquesta situació obre horitzons nous i, sobretot, molta incertesa. Per moltes de raons, el ciutadà occidental ha deixat de creure en el progrés, com a mínim, en un sentit moral, i l'entén en termes molts diferents de com era concebut en els segles passats. Ens hem cregut que l’única idea vàlida de progrés ha estat l’occidental tota ella masella d’instints imperialistes. Cal desmitificar, doncs la idea de progrés, fer-la més racional i valorar els seus límits.

 

No és estrany que trobem autors que ens diguin que "avui no únicament s’estan extingint espècies vegetals i animals, sinó prioritats humanes que, una rere l’altre, es troben sistemàticament ruixades, no de pesticides, sinó d’eticides, d'agents que maten l’ètica i, per consegüent, qualsevol idea d’història i de justícia. D’entre les nostres prioritats, resulten especialment atacades les que procedeixen de la necessitat humana de compartir, de consolar, de condoldre’s i de tenir esperança. I els mitjans informatius de masses ens envolten nit i dia amb eticides". (John Berger).

 

Deia Erich Fromm que "només és possible moure els éssers humans a canviar les seves accions si tenen esperança. I només poden tenir esperança si tenen visió, i només poden tenir visió si se’ls mostren alternatives".

 

Tanmateix, ja ho sabem, la recerca de la felicitat, de la pau, de Déu, no està sols  en les pregàries ni en els sacrificis, sinó més bé en l’aventura de tots els dies de comprendre a l’altre, d’acostar-se a l’altre, de fer-se l’altre, com ens ho ensenya el misteri profund de l’encarnació.

 

L’esperança doncs, continua ben encesa dins nosaltres; l’hem rebuda dels qui ens han precedit: ella és com la set, com la font d’aigua fresca que continua rajant. Així l’esperança del qui es sent humà entre els humans és converteix en un exercici d’amor.

 

Seguir aquests dies la creu, vol dir posar-se en el lloc del qui sofreix com a primera passa per a sortir de nosaltres mateixos, aquesta és l’ascesi d’avui, aquest és el pas de Déu que es fa humà i que avui ens presenta la gran urgència de l’era de la comunicació. Aquest és el nostre seguiment de Jesús, que no és teòric ni abstracte. Significa seguir les seves petjades i comprometre'ns com Ell a "humanitzar la vida". Això vol dir que estam cridats a posar veritat allà on hi ha mentida, a plantar la justícia on campen els abusos i la inhumanitat.

 

Seguir Jesús, per això, ens duu sovint conflictes, problemes i sofriment. Però és l’únic camí que mena  a canviar les relacions entre les persones humanes i a fer passes cap a un altre món possible.

 

No són quimeres. En tenim prou mostres entre vosaltres: les pollencines i els pollencins de cor noble i generós que, amb la seva vida ens diuen: podem tenir un món diferent, un món bo per a tots, i no només per a alguns privilegiats.

 

Ja fa vint anys que vaig coincidir al centre del continent oblidat, a Rwanda, amb Sor Teresa Cànaves. Ella i les seves germanes han realitzat i realitzen a petita escala el que els poderosos podrien fer a escala global. Han salvat la vida a milers d’infants i de malalts.

 

Acabar amb la pobresa és possible. És cert, la quantitat que gasten les empreses de tot el món en suborns per a obtenir avantatges o contractes s’estima en 80.000 milions de dòlars a l’any. És aproximadament la suma que permetria desarrelar la pobresa en tot el planeta, segons els càlculs de les Nacions Unides, i que mai no hi ha manera d’obtenir dels molt avars països rics.

 

És cert, aquest altre món que volem és la nostra esperança quan celebram que Jesucrist és crucificat de bell nou en la persona dels oblidats del nostre injust món.

 

 

Antoni Vallespir Llompart, M.SS.CC.