Amb el cor damunt sa mà (bloc msscc)

 

 

 

15 noviembre 2007

 

 

 

Tenim la fe dels saduceus o la fe dels màrtirs?

Diumenge XXXII C (11 de novembre de 2007, IB3)

 

 

Pintura de Carolina Liberti (Bs. Aires)

 

El nombre 7 a la Bíblia té un significat simbòlic que vol dir plenitud i perfecció. Així les 7 cartes a les 7 esglésies de l’Apocalipsi signifiquen les paraules que l’Esperit dirigeix a tota l’Església. I les 7 llànties enceses perennement davant el trono de Déu signifiquen que Déu tot ho veu i té cura de tota la creació. Les lectures d’avui ens presenten dos septenaris: Els 7 marits dels saduceus i els 7 màrtirs del temps dels macabeus. I en parlar així, la Paraula de Déu tracta de nosaltres, es dirigeix a nosaltres en el nostre temps present.

 

Els saduceus eren un partit minoritari del temps de Jesús, que no creien en altra vida després de la mort. Per això cercaven el cel en aquest món,  pactant amb els polítics de torn, amics de la riquesa i de passar-s’ho bé. Se reien del mestre de Natzaret amb el ridícul cas hipotètic d’una dona disputada pels 7 marits que hauria tenguts. Això és el que els interessava: De qui seria la dona?

 

La primera lectura, en canvi, ens presenta el cas d’una valenta mare que anima els 7 fills mascles a morir per la seva fe en el Déu de la vida.

 

"El Senyor és fidel. Ell vos farà constants i vos guardarà del Maligne", deia sant Pau.

 

I Jesús, nostre Senyor: "Déu no és un Déu de morts, sinó de vius perquè per a ell tots viuen".

 

Jo no sé si els 7 màrtirs del temps dels macabeus són històrics o una llegenda de la tradició del poble jueu. Però és bo de fer substituir-los per altres 7 o 77 que tots nosaltres hem coneguts. I avui vos voldria presentar el grup dels 7 Màrtirs del Coll, que l’Església acaba de beatificar a Roma el passat 28 d’octubre. Són 7 màrtirs del nostre temps, que moriren fa 70 anys, el 23 de juliol de 1936. Màrtirs de les nostres illes (6 d’ells eren mallorquins: de Mancor i de Sóller, de Sa Pobla i Petra, de Llubí, de Sant Joan i de Vilafranca de Bonany). 4 eren de la meva congregació de Missioners dels Sagrats Cors, un havia estat blauet de Lluc i 3 d’ells havien servit en el Santuari de la Reina de Mallorca.

 

De les dones, dues eren de la congregació de monges Franciscanes que tots coneixeu, que s’havien formades i fet feina als convents de Pina i de Lloret, de Lloseta, de Petra i de Ciutadella.

 

Enviades per l’obediència, no refusaren anar a Barcelona, on servien el Santuari de la Mare de Déu del Coll, mentre  ensenyaven les primeres lletres als infants dels obrers i cuidaven els malalts. Eren temps de llamps i trons, quan plovia fang i sang. Aleshores, una valenta viuda catalana, la senyora Prudència Canyellas, els obrí la porta de ca seva per salvar-los dels perseguidors. I pagà amb la seva vida aquesta obra de misericòrdia. Tots 7 moriren afusellats, perdonant, i amb l’esperança d’una vida eterna.

 

Germans i germanes, ara ens toca a nosaltres viure la novetat de l’evangeli. Encara hi ha saduceus (bona gent, religiosa i tot), que no creuen en l’altra vida i només fan projectes de curta volada. Altres tenim posada l’esperança en el Senyor. No som millors que ningú, però tenim un plus d’energia que ens anima a jugar fort. I és l’esperança que la vida no acaba en aquesta vida. El nostre partit continuarà més enllà. Jugam en l’equip de tots els sants, dels testimonis i dels màrtirs, de tots els servidors que donaren la prova d’amor més gran. I qui serà capaç de separar-nos de l’amor de Crist, que és el nostre Capità? En ell posam l’esperança de la glòria pels segles dels segles. Amén.

 

 

Jaume Reynés Matas, M.SS.CC.