|
La Mariologia de Ramon Llull
(Sala de gramàtica del
Monestir de Cura)
|
Domínguez
Reboiras, Fernando
«El discurso
luliano sobre Maria».
Gli studi
di mariologia medieval. Bilancio storiografico. Atti del I
Convegno Mariologico della Fondazione Ezio Franceschini.
Parma 7-8 novembre 1997,
ed. Clelia Maria Piastra, (Sismel, Edizioni del Galluzzo,
2001), pp. 277-303.
|
Un
aspecte prou interessant en l’obra lul·liana, i que potser sovint
queda en un segon terme, és el paper de la figura de Maria. Com
s’entén la imatge de la Mare de Déu i quin lloc ocupa en el
discurs apologètic de Llull és el que s’analitza en la comunicació
El discurso luliano sobre Maria, de Fernando Domínguez
Reboiras.
La
comunicació és dividida en cinc grans apartats. Els dos primers
punts situen el tema des del punt de vista històric i localitzen
les obres lul·lianes que tracten de la figura mariana. El tercer
apartat és fonamental per a l’explicació de Maria en el context
lul·lià: Domínguez exposa quin és aquest context i quin és el
desenvolupament del pensament de Llull sobre dos punts
fonamentals, el de la trinitat divina i l’encarnació. En el quart
punt l’autor lliga l’explicació precedent amb la figura de Maria
com a mare de Déu i com a lloc on s’ha produït la unió de la
divinitat i la naturalesa humana. Finalment, Domínguez estudia el
discurs mariològic i marià de Llull en el context de l’època sobre
aquell tema.
Per
dur a terme l’anàlisi de la figura mariana l’autor parteix d’una
idea fonamental: l’obra lul·liana és destinada a un possible
"actor"
de l’acció missional. La finalitat primera del pensament del beat
és que el cristià prengui consciència de la seva fe, el que és el
mateix, que l’entengui per poder-la explicar posteriorment als
infidels. En aquest punt, emperò, Llull topa amb dos obstacles que
s’han de resoldre racionalment: la trinitat divina i l’encarnació
de Déu en Jesucrist, els dos dogmes de la fe catòlica més
controvertits per a jueus i musulmans. Tant en el cas de la
Trinitat com en el cas de l’encarnació Llull admet la dificultat
que presenta l’intent de demostració racional. En aquest punt,
Domínguez desplega una magnifica explicació de l’entremat lul·lià
per arribar a la conclusió que en la realitat es troben reflexos
evidents de la trinitat divina. Aquest misteri trinitari pot
resoldre’s per mitjà de les Dignitats divines, posant especial
esment en el fet que no només s’ha de parlar de principis de l’
"ésser"
sinó també de prinicipis del
"fer".
D’aquesta manera,
"Dios
no sólo es activo contingenter y ad extra en cuanto
creador
―como
admitían unánimemente los teólogos musulmanes―
sino también es activo y productivo necessarie y ad
intra en su misma esencia, en las personas divinas."
(pàg. 284). La visió dinàmica de Déu (i per tant de l’ésser)
permet d’arribar a un element clau del pensament del beat. És així
com entren a fer part de l’organització lul·liana els principis
correlatius, relació explicada sintèticament i alhora concisament
per l’autor. El principi actiu, l’objecte i la unió entre un i
altre, la relació que s’estableix en l’operació es converteix en
prinicpi ontològic, com afirma Domínguez, de totes les coses.
Igualment, per explicar racionalment l’encarnació de Déu també
s’ha de partir de les Dignitats divines. Diu Domínguez que
"La
divina inteligencia conoció que Dios por ser perfectísimo ha de
obrar siempre con la óptima finalidad y que la finalidad óptima de
la creación es que Dios se haga hombre y este hombre sea Dios".
Així, l’encarnació havia de donar-se necessàriament. Crist
representa la unió del Déu creador i de l’home creat. La figura de
Crist, per tant, s’ha d’entendre com el punt d’unió dinàmic
―are,
seguint la teoria correlativa―
entre Déu
―tivum
i la criatura finita―
bile.
És
aquest el camí que hom ha de seguir per arribar a esbrinar el
paper que té la figura de Maria en la cosmologia lul·liana. Maria
és, fora cap dubte, la figura més perfecta, més propera a Déu i
superior a totes les altres criatures després del seu Fill. La
vertadera honra, la principal dignitat que posseeix és la de ser
Mare de Déu. En ella s’ha produït la unió entre el creador i la
criatura, la cosa creada. Per tant, és en Maria on clarament és
reflecteixen les Dignitats divines. Creiem que cal destacar el
paràgraf de l’Arbor Scientiae que cita Domínguez per
demostrar el canvi de visió implícit en el pensament lul·lià. El
fragment introdueix la idea que l’honra de Maria no deriva del
pecat originial, de la condició de pecador que té l’home, sinó de
la naturalesa divina del Fill. És així com l’autor de la
comunicació arriba a la conclusió que la finalitat primera de
l’encarnació divina és l’exaltament de la creació i no precisament
la redempció.
Finalment, Domínguez tanca l’apartat dedicat al tema marià amb la
idea que per a Llull la figura de Maria en la seva obra podia
tenir una clara funcionalitat pràctica, en tant que també era
venerada per l’Islam. D’altra banda, el discurs marià és
desenvolupat de manera fortament poètica, cosa que queda lligada
amb la devoció que ja de bon començament sent el beat per la dita
figura.
En
darrer lloc, Domínguez analitza com Llull es féu ressò de tota la
tradició mariològica i la integrà en el seu sistema, en l’Ars,
cosa que és possible perquè superà els obstacles argumentatius que
sorgien en altres autors.
Pensam
que la present comunicació aporta d’una manera extraordinàriament
clara dos aspectes destacats del pensament lul·lià: com es resol
el problema que presenten els dogmes de la Trinitat i de
l’Encarnació i com a partir d’aquí s’explica la figura mariana en
el discurs del beat Ramon. La comunicació presenta totes les
informacions necessàries per entendre que Maria, malgrat ser
relegada a un segon terme en bona part de l’estudi lul·lístic,
ocupa un lloc primordial en el sistema artístic de Ramon Llull.
|
