Amb el cor damunt sa mà (bloc msscc)

 

 

 

16 febrero 2007  (sèrie d'articles)  anterior

 

 

 

La missió mallorquina a les Illes Canàries:

la missió sense espasa

 

 

 

 

 

IV.    TRETS LUL·LIANS DE LA MISSIÓ MALLORQUINA A LES CANÀRIES

 

 

No hi ha cap dubte que Jaume III pretenia una colonització, amb les conseqüències militars que aquestes empreses comporten. El mateix hem de dir de Pere III. Ara bé, contemporàniament hi havia unes altres persones que, dins el cosmos político-religiós medieval, tenien altres inquietuds i promogueren empreses més gratuïtament missioneres. És el que ara pertoca inquirir.

 

De les pretensions evangelitzadores de les primeres expedicions no en tenim constància directa. Les informacions ens vénen a través del que dos ciutadans mallorquins, Joan d’Àuria i Jaume de Segarra, comunicaren al papa Climent VI el 1351[1]. La resposta papal mostra que l’havien assabentat que, possiblement per les mateixes dates en què s’havien realitzat aquelles expedicions, havien comparegut a Mallorca dotze persones nascudes a les Canàries[2]. Les degueren esclavitzar aquells viatgers de 1342 o els expedicionaris d’altres empreses desconegudes. Havia transcorregut, per tant, un període de temps suficient perquè aquestes persones capturades a la Gran Canària haguessin après el català i les haguessin instruït en la fe cristiana, en un grau que poguessin predicar la fe als seus compatriotes[3]. Els dos ciutadans se posaven al cap de l’expedició missionera, acompanyats d’altres trenta persones, que se disposaven a predicar l’Evangeli a la Gran Canària i a les altres illes que, en conjunt, eren conegudes com a Illes de la Fortuna[4].

 

Aquest és el rerafons de l’erecció del bisbat. És el que escriu Climent VI, quan en designa Bernat Font com a primer bisbe, el 07 de novembre de 1351. Segons correspon al papa en aquestes ocasions, el document incideix en els trets eclesials de la missió, com és la incorporació de noves gents a l’Església i la preocupació per servar la seva unitat.[5]

 

En canvi, quan ja era a punt de fer-se a la mar aquella expedició missionera, el 14 de maig de 1352, el lloctinent Guillem de Llagostera, no solament respecta el que han autoritzat Climent VI i el rei Pere III, sinó que encoratja el viatge amb una expressió que evoca el projecte lul·lià. Els capdavanters de l’empresa de dos han passat a quatre, que presenten Joan Dòria com a capità, confirmat pel lloctinent. A més, si realitzen una conquesta de les illes, l’han de posar sota el domini del rei d’Aragó, Pere III[6]. Els quatre ciutadans que escometran aquella tasca són Joan Dòria, Arnau Roger, Jaume Segarra i Guillem Fusser, de Mallorca, se volen traslladar a les illes Canàries "per raó i motiu de convertir les gents que habiten aquelles illes, que no coneixen de cap manera Déu i conduir-les al coneixement de la divina Trinitat i a la fe ortodoxa"[7].

 

Aquesta expressió no pertany a l’estil de les bul·les papals ni és del formulari de la cancelleria reial, sinó que traspua l’esperit de Ramon Llull. Se centra en Déu Trinitat i no esmenta expressament l’Església. Se tracta d’un plantejament invers al que llegim a la bul·la papal.

 

Elies Serra Ràfols pel 1954 va poder escriure que

 

podem dir sense exagerar que al segle XIX és la nostra gran illa mediterrània l’única terra on es viu l’esperit de missió i que el país triat per a ella no és altre que les Illes Canàries.[8]

 

No solament l’empresa missionera era inspirada per Llull. També ho era el contingut del que havien de predicar, la qual cosa vol dir que els quatre mallorquins ho havien fet present al Lloctinent.

 

Vincke va ressaltar el caràcter pacífic d’aquesta missió inaugurada pels mallorquins, una vegada que varen superar la primera etapa dels anys 1342 i següents, de manera que aquest programa d’evangelització era portat a terme per mallorquins que ben bé haguessin pogut conèixer Ramon Llull[9]. Fins i tot la condició d’alliberar aquells naturals de les Canàries esclavitzats, posada per Pere III, a l’investigador alemany li sembla que és una manifestació de l’influx del reformador Llull[10].

 

Retornam al que més amunt hem apuntat del que seria bisbe de Canàries, Jaume Olzina. Coneixia l’ambient espiritual de Pollença i un avantpassat seu havia anat ja a Canàries i la seva esposa Flor (Floreta) Ricomà va ser una de les fundadores de la comunitat del Puig de Pollença, on anys més tard encara s’hi conservaven el "Blanquerna" i la "Doctrina pueril". Tot sumat ens mostra com, d’una manera molt mallorquina, és a dir, esquivant el perill, els lul·listes vivien una espiritualitat profunda i coherent amb el Mestre, que no just s’espargia per les ermites, sinó que també era capaç d’encendre aquells ciutadans, acompanyats de trenta persones més, per emprendre, des del laïcat, la missió a Canàries.

 

Completa el color lul·lià de la missió a les Canàries el fet que també uns ermitans volgueren encaminar-se a aquelles terres atlàntiques i el 1386 foren recomanats per Pere III a Urbà VI[11], perquè volien anar a evangelitzar les Illes de la Fortuna. Probablement, el terror que l'any 1393 varen infondre els mercaders bascos i sevillans, amb el seu pillatge en aquelles illes, varen encendre la xenofòbia, i per això foren martiritzats els missioners i se va destruir una bona part dels vestigis d’una Església precàriament establerta.[12] Així ho va transmetre el "Testamento de los trece hermanos", que va arribar al coneixement dels cristians que, de bell nou, l’any 1405 arribaren a Gran Canària[13]. Semblants records quedaren guardat en l’obra Canarien, composta per aquelles saons, que rememora la visita dels súbdits del rei d’Aragó per aquelles terres i també coneix la mort violenta d’uns frares cristians, que podrien ser ben bé els esmentats ermitans[14].

 

Joan I va marginar aquest vessant de l’expansió de la corona.[15] D’aquesta manera se clou un capítol de la història, no solament pel que fa a Mallorca, sinó que el bisbat de Telde va desaparèixer.

 

[1] Zunzunegui Aramburu, "Los orígenes", p. 395; Rumeu de Armas, El obispado de Telde, doc. 4, pp. 151-152.

[2] Rumeu de Armas, El obispado de Telde, doc. 6, ACA, Reg. 1416, f. 155, 10-02-1352, p, 155. Pere III va inquirir les causes de la presència d’aquestes persones a Mallorca, perquè sospitava que les haguessin introduït d’una manera fraudulenta. En tot cas, ordenava que hom les havia d’alliberar.

[3] Zunzunegui Aramburu, "Los orígenes", p. 395 i Rumeu de Armas, El obispado de Telde, doc. 4, pp. 152: quasdam personas de insulis antedictis [Canaria, Insule Fortunate] dudum regeneratas fonte baptismatis et sumptibus vestris de captivitate redemptas, ac in eadem fide instructas et catahalanorum ydiomate informatas, disposuistis etiam vobiscum ducere ac ipsis mediantibus iugiter properari, quodque, sicut eadem petitio subiungebat, speratis facilius fore vobis huiusmodi adinvenire personas presidiis apostolicis comuniti.

[4] Zunzunegui Aramburu, "Los orígenes", p. 395; Rumeu de Armas, El obispado de Telde, doc. 4, p. 151.

[5] Rumeu de Armas, El obispado de Telde, doc. 4, p. 152.

[6] Rumeu de Armas, El obispado de Telde, doc. 7, 14-05-1352, p. 156.

[7] Bonet, "Expediciones", p. 288; Vincke, "Comienzos", p. 197 i "Die Evangelisation", p. 310; Rumeu de Armas, El obispado de Telde, doc. 7, 14-05-1352, p. 156.

[8] "La missió de Ramon Llull i dels missioners mallorquins del segle XIV", dins Monographica et Recensiones, 11 (1954), 173.

[9] Johannes Vincke, "Comienzos", pp. 193-207 i "Die Evangelisation der Kanarischen Inseln im 14. Jahrhundert im geiste Raimund Lulls", dins Estudios Lulianos, 4 (1960), 307-308.

[10] Vincke, "Die Evangelisation", p. 308.

[11] Rubió i Lluc, Documents, II, nº. CCXCVIII, pp. 289-290. Cf. Serra Ràfols, "Els catalans de Mallorca", p. 217. L’autor a "Los mallorquines", p. 208, sembla que consideri aquests ermitans com a gent del Principat, però no hi veig cap raó. El rei Pere parla que són del seu regne: pauperes heremite alieque persone regni nostri.

[12] B. Bonnet Reveron, "Las expediciones a las Canarias en el siglo XIV", dins Revista de Indias, 6 (1945) 215-218; Vincke, "Comienzos", p. 203; Mitjà, Abandó, p. 177; Núñez, Telde, pp. 2543-2544. Després d’aquesta explicació de la fi del bisbat de Telde, que sintetitza la que donen molts autors, hom queda astorat per l’espontaneïtat amb què el bisbe-historiador Demetrio Mansilla reparteix a Castella títols de capacitat per establir esglésies, mentre en declara incapaços els mallorquins i els catalans i, de rebot, també els valencians i els aragonesos. És el que podem llegir a la seva aportació: "Panorama histórico-geográfico de la iglesia española en los siglos XV-XVI", dins Ricardo García-Villoslada, Historia de la Iglesia en España; III-1º: La Iglesia en la España de los siglos XV y XVI, Madrid 1980, p. 3, indaga quines varen ser les causes de la poca durada d’aquest bisbat, i la troba en el hecho de que la empresa era hasta ahora impulsada principalmente por elementos catalanes y mallorquines. El reino aragonés no era, ciertamente, el más indicado para anexionarse las Islas Afortunadas. Aparte de que las mencionadas islas se hallaban geográficamente fuera de la órbita de la Corona de Aragón, estaba muy viva la conciencia en Castilla de que estas islas, como parte integrante del continente africano, pertenecían con todo derecho al reino castellano. L’autor no toca en terra: les històries diuen que varen ser els pirates bascs i sevillans els qui anorrearen el bisbat de Telde. A més, Mansilla ignora que la desaparició del bisbat no va ser obra del rei de Castella. Pressuposa un determinisme històric anacrònic, repartint i retenint estrelles per als regnes hispànics. Mansilla oblida que aleshores els castellans encara no havien entrat amb tanta força com ho feren més tard en el camp de la navegació. Oblida que existia Portugal, que ja disposava de gran experiència naval per les costes d’Àfrica. Oblida que a Àfrica els catalans i mallorquins exercien una certa cura pastoral, que mallorquins eren ordenats al Marroc. Que pel fet de ser mallorquins o catalans fossin incapacitats de poder implantar esglésies no passa de ser una irresponsable becada. Sembla que si algú va fer un projecte missioner en els ss. XIII-XIV va ser Ramon Llull, català de Mallorca. Mansilla també passa per alt que Àfrica era plena de consolats catalans i mallorquins, segons l’època, que ajudaven a un intens comerç. Per això, Mansilla no hauria d’haver jutjat incapaços d’implantar esglésies, els que ja havien demostrat que en sabien. Creurem que hi havia regnes més indicats que l’aragonès, per annexionar les Canàries? Qui ho ha dit? Que les coses anaren per altres camins no és perquè els regne fossin o no indicats per a unes empreses. En tot cas, per què la segons Mansilla tan indicada Castella ha viscut secularment d’esquena a Àfrica, i encara ara hi viu? Una dosi més variada de bibliografia canària-l’Anuario de estudios atlánticos es publica a les Canàries--  alemanya, catalana i mallorquina, seria una cura preventiva per no ensopegar sempre en les mateixes pedres ideològiques, com ho ha fet Julio Sánchez Rodríguez, "Panorama histórico-geográfico del establecimiento de la jerarquía episcopal en las islas Canarias: siglos XIV-XV) (Obispados del Telde, Rubicón y Fuerteventura)", dins Memoria Ecclesiae, 27 (2005), 13-24, el qual, a la p. 18 s’adhereix a la opinió de Mansilla, i en transcriu el bocí que he copiat, i encara el copia amb més amplitud.

[13] B. Bonnet Reveron, "El testamento de los trece hermanos", dins Revista de Historia, 7 (1941), 288-305; cf. Vincke, “Comienzos”, p. 203.

[14] Elies Serra Ràfols, "Los mallorquines en Canarias", dins Revista de Historia. (Universidad de La Laguna.- Des de 1956: Revista de Historia canaria), 54-55 (1941), 205-206; cf. A. Rumeu de Armas, La exploración del Atlántico por mallorquines y catalanes en el siglo XIV, dins Anuario de Estudios Atlánticos, 10 (1964), 167.

[15] Marina Mitjà, Abandó de les Illes Canàries per Joan I d’Aragó, dins Anuario de Estudios Atlánticos, 8 (1962), 325-353, esp. pp. 338-339. És ben cert que, com diu l’autora, pp. 327-328,, els papes no afavorien els comte-reis. Però també hem de dir que en l’afer de les Canàries, Urbà V, pel 1369, no va mostrar desconfiança cap als bisbes de Catalunya.

 

 

Josep Amengual i Batle, M.SS.CC.