Amb el cor damunt sa mà (bloc msscc)

 

 

 

9 febrero 2007  (sèrie d'articles)  anterior

 

 

 

La missió mallorquina a les Illes Canàries:

la missió sense espasa

 

 

sciencia-cat

 

 

 

III.    LA SEU DE TELDE (1369)


 

 

Aquesta urgència missionera va arribar a coneixement del papa Urbà V, mitjançant dos ciutadans barcelonins, que l’assabentaren de com eren les creences dels canaris, que devien conèixer. Bertran de Marmand i Pere d’Estrada podien haver estat uns dels mariners que s’havien aixoplugat a les Canàries, o almenys els coneixien.

 

El papa havia d’acomplir la tasca missionera amb uns recursos que queien fora del programa lul·lià, com veurem. Llull, un laic, no va assumir mai la responsabilitat d’organitzar la celebració sagramental. Era un preparador i un promotor de l’evangelització, però no un pastor ordenat.

 

En aquest horitzó, la primera conseqüència, sembla, que va besllumar el papa va ser la provisió de la seu episcopal llargament vacant. Però, la seva informació li degué fer present que a les Canàries un bisbe sense ministres no faria avançar la missió. I d’aquesta comprovació, deriva la petició d’Urbà V adreçada als bisbes de Tortosa, Guillem de Torrella, i de Barcelona, Berenguer d’Erill, perquè enviïn vint frares i deu capellans, per predicar-hi la fe cristiana[1]. Els atorga tots els poders, menys els sacramentals per a la confirmació i l’orde, com era obvi. Ara bé, no sabem quina fou la reacció dels dos bisbes que el papa volia implicar en la missió[2].

 

Alguns autors parlen del traspàs de la responsabilitat missionera de Mallorca a Catalunya. És possible; però no basta atendre l’escomesa adreçada als dos bisbes del Principat esmentats, que entrava dins la lògica dels fets, si els informadors provenien d’allà. Però tampoc hem de creure que solament Mallorca conservàs l’herència missionera de Llull. Ell havia passat temps a Barcelona i hi quedaven els seus seguidors. El 1361 difícilment hi devia haver gent de les Canàries a Mallorca, disposada a retornar a la seva terra com a evangelitzadora. El rei Pere havia posat claredat i rigor en el cas de l’esclavatge dels primers temps.

 

Mentrestant havia quallat qualque cosa al lloc de Telde, de manera que la bul·la d’Urbà V, amb la qual era designat el tercer bisbe per a aquelles illes, aplica retrospectivament als dos antecessors el títol de Telde[3]. S’havia configurat una seu episcopal real. Una altra cosa és que hi hagués una catedral, amb el seu capítol, com suposa la bul·la.

 

Aquest solemne instrument, datat el 2 de juliol de 1369, s’adreça a Bonanato Terini electo Teldensi[4]. Era el conegut framenor[5] menorquí, Bonanat Tarí, parent del ciutadà militar Bartomeu Tarí.[6] A més d’aquest document, existeix una comunicació al Capítol de la Seu de Telde i un tercer text, que s’adreça al poble de la ciutat i de la diòcesi del mateix nom[7].

 

Com el primer i segon bisbe, Bonanat tampoc no s’acostà a les illes per a les quals havia estat designat bisbe, de manera que la fórmula de la bul·la, que deia que el papa no volia que aquella església romangués en estat de viduïtat per més temps, continuà plenament inoperant. Tampoc no sembla que Bonanat, entretingut per Mallorca tonsurant, ordenant i passant temporades a la part Forana, pogués organitzar la pastoral de les Canàries. D’aquelles tasques i d’alguns conflictes que va provocar, ja n’hem donat constància.[8]

 

El seu successor va ser el frare predicador Jaume Olzina. No consta on va néixer. Els Olzina contemporanis apareixen per Pollença i Campanet. Floreta Ricomana (filla de Ricomà), iniciadora del grup que s’establí al Puig de Pollença, s’havia casat amb Bernat Olzina[9]. Aquest morí jove, pel 1342 a l’illa Canària[10]. Tenim un testimoni més que ens assegura que alguna de les almenys quatre expedicions mallorquines de l’abril de 1342[11], va arribar a port i va retornar. Ara bé, Bernat Olzina, que devia ser mercader, no figura en la nòmina de les expedicions conegudes. Era d’una família amb propietats agràries conegudes, que participava de qualque manera del que és el "Camp de l’Ausina"[12]. Hem de pensar que hi hagué una cinquena expedició el 1342? La mort a la Gran Canària d’Olzina ens ha de fer pensar que es pogué esdevenir en qualque enfrontament amb la població nadiua, que també hauria acabat amb la vida de l’armador Pere Magre[13], que no hauria mort al seu retorn. Guillem Jaffe, el 26 d’octubre de 1342, de retorn de la Gran Canària amb l’expedició de Francesc Desvalers, va exigir als hereus d’aquest Magre el que li devia pels seus cinc mesos i mig de serveis en l’expedició[14].

 

Queden moltes preguntes a l’aire sobre aquestes expedicions. Però sembla que l’esperit emprenedor no era monopoli de la Ciutat. Olzina era de Pollença i mariner Jaffe era de Sineu.

 

La capacitat de teixir llaços entre les persones medievals que mostra Gabriel Llompart el va fer encertar una vegada més quan va vincular el dominic Jaume Olzina amb els Olzina de Pollença. Ara bé, l’entusiasme per la missió podria haver-lo heretat de Bernat Olzina, molt més que de la seva esposa Floreta[15]. El que seria bisbe fra Jaume Olzina, pel 1394 tenia relació de caire econòmic amb Berenguer Cerdà i la seva dona Saurina, de Pollença[16].

 

El mateix any que Jaume va ingressar a l’orde dominicà, el 1351[17], Floreta deixava la tutoria dels seus fills i Bernat Olzina s’hi posava al front[18]. És una coincidència que ens parla de l’entusiasme religiós que escalfava la vida d’aquella família, en ambdues branques. Havien sortit d’aquests fogars els llibres lul·lians que pel 1414 encara eren al monestir d’agustines del Puig?[19]

 

Fra Olzina va ser professor del convent de Mallorca pel 1366; mentre n’era prior va viatjar a Tremecén, on va rescatar molts catius[20]. Posteriorment va exercir el ministeri a Fes (Marroc) on hi havia una colònia de mercaders mallorquins. Un d’ells, Salvador Ferrer, va fer testament en les seves mans, per manca de notari[21]. Climent VII el va nomenar bisbe de Telde el 31 de gener de 1392, tot i que la bul·la va esperar més de dos anys i mig per ser expedida[22]. Per això, fra Jaume Olzina no degué ser ordenat fins entrat l’estiu de 1394, l’execució del nomenament va ser ben distinta dels curts 15 dies en què ordenaren fra Bonanat Tarí. Fra Jaume Olzina va ser ordenat bisbe en data indeterminada i abans que el Lloctinent de Pere III, el 03 d’abril de 1394, l’esmentàs en un retorn de quaranta lliures a Berenguer Cerdà de Pollença, "deposades per lo religiós frare Jacme Ultzina"[23]. Aleshores, ens queda el dubte de com l’ordenació episcopal se va efectuar abans de l’expedició de la bul·la de nomenament.

 

Coneixem el zel missioner i caritatiu amb els captius del dominic fra Jaume Olzina; però desconeixem si el nomenament episcopal el va trobar en el seu ministeri per Fes, o si era a Mallorca, no ens consta si va retornar a Àfrica o si va visitar el seu bisbat de Telde. Probablement mai no hi va anar, car l’any 1393, --és a dir, un any abans de l’expedició de la bul·la del seu nomenament-- els andalusos i biscaïns destruïren la missió que els mallorquins havien aixecat a les Canàries[24]. Pensar que el bisbe aniria en aquestes circumstàncies a les Canàries és imprudent. Els historiadors que ho han proposat ho han fet perquè no han parat esment entre la datació de la bul·la i la seva real expedició.

 

 

El fracàs de la via de l’evangelització mitjançant la política

 

A l’entretant, Climent VI havia investit Luis de la Cerda o d'España com a senyor de les Illes Canàries, el 15 de novembre de 1344, data en la qual li concedí el ple domini sobre les illes, mentre per la seva part el príncep se reconeixia vassall de la Santa Seu, pagant un cens anual de quatre-cents florins d’or[25]. El dia 28 següent Luis de Ispania princeps Fortunie reiterava les mostres de vassallatge[26]. Les esperances del papa sobre l’evangelització d’aquell arxipèlag acabaren en no-res. Primer foren els reis de Castella i Portugal que sentiren la seves pretensions atacades. Luis se va acostar més a Pere III d’Aragó i el 1346 aquest va promoure la construcció de naus a les drassanes de Mallorca per ajudar aquell "príncep de Fortuna"[27]. Climent VI escrivia al rei que volia afavorir a Lluís[28]; però els seus plans acabaren quan ho va fer la seva vida[29].

 

Per a una nova envestida en les aigües de les illes Canàries, el 1366, el cavaller Joan Mora armava un estol de vuit galeres, i comptava amb el suport de Pere III, el qual va ordenar a Pere Cardona, guardià de les Drassanes de la Ciutat de Mallorques, que proveís Mora de veles, xarxes, etc.[30] Aquesta expedició podria ser la que va causar l’esclavització de les persones que conegué Ibn Khaldun pel 1377, com indicarem més endavant[31]. De tota manera, no queda clar contra qui havia de lluitar Mora, el qual, retornat de l’empresa, rebé diverses comissions del rei, entre altres la de veguer de la Part Forana[32].

 


 

[1] Rumeu de Armas, El obispado de Telde, Doc. 12, 31-08-1369, pp. 162-164.

[2] Serra Ràfols, "Els catalans de Mallorca", p. 217.

[3] Rumeu de Armas, El obispado de Telde, Doc. 9, p. 159: ecclesia Teldensis eidem Romane Ecclesie inmediate subiecta, per obitum  bone memorie Bernardi episcopi Teldensis, qui extra Romanam Curiam decessit, vacante, idem predecessor eidem ecclesie sic vacanti de persona bone memorie Bartholomei episcopi Teldensis auctoritate apostolica providit.

[4] Rumeu de Armas, El obispado de Telde, Doc. 9, p. 159.

[5] Rumeu de Armas, El obispado de Telde, Doc. 9, p. 160: te, ordinis Fratrum Minorum professorem; Llompart Moragues, Personajes mallorquines, pp. 221-222.

[6] Llompart Moragues, Personajes mallorquines, p. 221, el qual pren el nom del militar de José Ramis de Ayreflor i Sureda, “Relació de persones que formaven l’estament militar de Mallorca a l’entrada de Pere IV (1343)”, dins BSAL, 24 (1932-1933), 241. Molts autors donen a Bonanat llinatge italià, Tarini, degut a una lectura deficient dels documents llatins.

[7] Vincke, "Comienzos", doc. [1], pp. 204-205 i Rumeu de Armas, El obispado de Telde, Doc. 9, 02-07-1369, p. 159 i les comunicacions, al nº. 10, p. 161. Al nº. 11, 17-07-1369, p. 162, el papa el confirma, una volta que havia estat ordenat a Avinyó. No havien passat 15 dies del seu nomenament. Les coses devien estar ben preparades de bell antuvi, de manera que el framenor mallorquí era per la cort papal.

[8] P. #.

[9] Rotger y Capllonch, Historia de Pollensa, II, p. 133.

[10] Rotger y Capllonch, Historia de Pollensa, II, p. 134, nota 1, segons la carta de Veguer al batle de Pollença, 24-01-1342, que establia que se donàs tutor als fills de Bernat: Littera missa per vicarium ut detur[...] tutor vel curator infantibus Bndi. Hultzina quondam. –Pridie Kals. Februarii Die sabbati.- "De nos en Bngr. Dolms donzell veguer de fora al amat lo batle de Pollensa o a son lochtinent saluts e dilectio: En Nicolau Bennasser ciutada de Mallorques es deuant nos comparegut dient que a ell son degudes X quarteres de forment per raho de cens portat assi en ciutat que pren sobre una possessio o alqueria que fo de Bn. Holtzina [...] entras del vostre batliu qui mori en Canaria, les quals hauer no pot so com no es dat curador als bens o als fils e hereus del dit Bnt. Lo qual respon a ells etc. Dat. Maiorici. Nono Kals. febr. Anno Dni. M.CCCXLIII.- Fuit data curatrix Floreta uxor Bn. Ultzina Bnº. Et Petro filiis adolescentibus et Beren.º [...] et Catarine, Simone et Dulcie. Llibre de la Cúria de l’Hospital de Sant Joan. La mort de Bernat degués ser ja en 1242. Els Olzina també se ramificaren per Campanet, segons sabem pel testament de Bartomeva Olzina, casada amb Esteve Domingo, la qual el 1323 feu llegats a l’obra de l’església d'Huyalfàs, als pobres i als santuaris de Santa Magdalena i Sant Bartomeu d’Inca, de Lluc, de Crestatx, etc., cf. Rosselló Vaquer, Història de Campanet, p. 135.

[11] Sevillano Colom, "Mallorca y Canarias", pp.125-126.

[12] Rotger y Capllonch, Historia de Pollensa, II, p. 136, nota 1, que ve de la p. anterior.

[13] Rotger y Capllonch, Historia de Pollensa, II, p. 136, nota 1, cita per les mateixes saons un Francesc Magre.

[14] Sevillano Colom, "Mallorca y Canarias", pp.131-133 i doc. 7, p. 143.

[15] La vinculació a Floreta és la que suposa Llompart Moragues, Personajes mallorquines, p. 223. És, també, ben possible.

[16] "Cúria de la Governació, any 1394", 03-04-1394, publicat per E. de K. Aguiló, "Documentos Inéditos para un catálogo de obispos hijos de Mallorca", dins Almanaque para las Islas Baleares correspondiente al año 1889, Palma 1888, p. 31; cf. Serra Ràfols, "Els catalans", doc. 3, p. 227, cf. p. 218, i Rumeu de Armas, El obispado de Telde, doc. 17, pp. 168-169.

[17] Va ingressar a l’orde dominicà el 1351, cf. ADM/MSL/176, f. 250v, citat per Juan Rosselló Lliteras, Formación literaria del clero de Mallorca. El Seminario de san Pedro y sus antecedentes. I, Palma de Mallorca 1986, p. 213 i nota 130, p. 234.

[18] Rotger y Capllonch, Historia de Pollensa, II, p. 135, nota 1, que cita el Llibre de la Cúria de l’Hospital de Sant Joan, en el qual consta una compareixença de Floreta, de 1350, en la qual encara exercia com a tutora, funció que no se torna esmentar posteriorment; d'això Rotger dedueix que el 1351 ja els fills foren reconeguts com a majors i emnacipats.

[19] Rotger y Capllonch, Historia de Pollensa, II, Apéndice XVII, p. LXXVI; cf. Hillgarth, "Some Notes", p. 309; Id., Readers, II, p. 364.

[20] Rumeu de Armas, El obispado de Telde, pp. 97-99#; Rosselló Lliteras, Formación literaria, p. 215. Cf. #

[21] Llompart Moragues, Personajes mallorquines, doc. IV, 23-01-1384, pp. 233-235.

[22] Vincke, "Comienzos", Doc. [3] 31-01-1392; però expedida el 13-08-1394, pp. 206-207; Rumeu de Armas, El obispado de Telde, doc. 16, pp. 167-168.

[23] M. Bonet, "Cúria de la Governació, any 1394", 03-04-1394, publicat per E. de K. Aguiló, Almanaque de las Islas Baleares, 1888, p. 288; cf. Serra Ràfols, "Els catalans", doc. 3, p. 227, cf. p. 218, i Rumeu de Armas, El obispado de Telde, doc. 17, pp. 168-169.

[24] Núñez, Telde, p. 2543: l’autor dóna per suposat que el bisbe Olzina pogué anar a les Canàries, perquè desconeixia que la bul·la no havia estat expedida fins a l’agost de 1394, després dels esdeveniments destructors de què parla: La partida de fray Olzina para Canarias debió de efectuarse durante el año de su preconización o en el siguiente, aunque pudo reducirse a un breve contacto, pues el asalto pirático de la expedición vasco-andaluza de 1393 determinó la ruina total de la misión. Olzina no pogué rebre la seva preconització abans de l’agost de 1394.

[25] Demetrio Mansilla, La documentación española del Archivo del "Castel S. Angelo", (395‑1498), Roma 1959, ns. 149 i 150, 15-11-1344, pp. 78-79.

[26] Mansilla, La documentación española, nº. 151, 28-11-1344, p. 79. A més d’aquest regest, a l’apèndix, amb el nº. X, pp. 138-139, hi ha el text complet.

[27] Ramon Rosselló vaquer, Relacions entre Mallorca i Canàries a l’Edat Mitjana, Felanitx 1981, pp. 5 i 7: ACA, Reg. 1411, ff. 136v-140, 00-08-1346. A aquest fulletonet vindicatiu de Ramon Rosselló no el cita gairebé ningú. Per això, les dades que he recollit aquí són pràcticament una primícia historiogràfica. Esperem que l’autor acompleixi la promesa que fa, a la p. 3, de publicar un recull més abundós que il·luminin més les relacions entre els dos arxipèlags. Les notícies que ell afegeix sobre el s. XV, com és obvi, no ens interessen en aquesta història.

[28] Rosselló vaquer, Relacions, pp. 3 i 7: ACA, Bul·les pontifícies, Climent VI, lligall 44, nº. 44, 11-12-1344.

[29] Núñez, Telde, p. 2543.

[30] Rosselló vaquer, Relacions, pp. 5 i 7: ACA, Reg. 1424, f. 84v: 26-06-1366; l’ha editat A. Rumeu de Armas, "La expedición militar mallorquina de 1366 a las islas Canarias", dins Estudios en memoria del Profesor D. Salvador de Moxó”, II, Universidad Complutense de Madrid, Madrid 1982, pp. 502-503.

[31] P.

[32] Rumeu de Armas, "La expedición militar", p. 501, nota 12, on cita ACA, Maioricarum, reg. 1428, f. 27r, 28-10-1369. L’any següent era castellà de Santueri i el 1382 rebia l’autorització per canalitzar la font de Canet, cf. reg. 1239, f. 42r, 01-09-1370 i reg. 1444, ff. 4v-5r, 03-02-1382, respectivament. Quant a Joan Mora i la seva castellania de Santueri, cf. Cosme Bauzà y Adrover, , Historia de Felanitx, V, Felanitx 19#, p. 208 i Ramon Rosselló vaquer, Els castellans de santueri: segle XIV, Felanitx 1971.

 

 

>>>>>>>>>>

 

Josep Amengual i Batle, M.SS.CC.