|
La missió mallorquina a les
Illes Canàries:
la missió sense espasa
sciencia-cat
III.
LA SEU DE TELDE (1369)
Aquesta urgència
missionera va arribar a coneixement del papa Urbà V, mitjançant
dos ciutadans barcelonins, que l’assabentaren de com eren les
creences dels canaris, que devien conèixer. Bertran de Marmand i
Pere d’Estrada podien haver estat uns dels mariners que s’havien
aixoplugat a les Canàries, o almenys els coneixien.
El papa havia
d’acomplir la tasca missionera amb uns recursos que queien fora
del programa lul·lià, com veurem. Llull, un laic, no va assumir
mai la responsabilitat d’organitzar la celebració sagramental. Era
un preparador i un promotor de l’evangelització, però no un pastor
ordenat.
En aquest horitzó, la
primera conseqüència, sembla, que va besllumar el papa va ser la
provisió de la seu episcopal llargament vacant. Però, la seva
informació li degué fer present que a les Canàries un bisbe sense
ministres no faria avançar la missió. I d’aquesta comprovació,
deriva la petició d’Urbà V adreçada als bisbes de Tortosa, Guillem
de Torrella, i de Barcelona, Berenguer d’Erill, perquè enviïn vint
frares i deu capellans, per predicar-hi la fe cristiana.
Els atorga tots els poders, menys els sacramentals per a la
confirmació i l’orde, com era obvi. Ara bé, no sabem quina fou la
reacció dels dos bisbes que el papa volia implicar en la missió.
Alguns autors parlen
del traspàs de la responsabilitat missionera de Mallorca a
Catalunya. És possible; però no basta atendre l’escomesa adreçada
als dos bisbes del Principat esmentats, que entrava dins la lògica
dels fets, si els informadors provenien d’allà. Però tampoc hem de
creure que solament Mallorca conservàs l’herència missionera de
Llull. Ell havia passat temps a Barcelona i hi quedaven els seus
seguidors. El 1361 difícilment hi devia haver gent de les Canàries
a Mallorca, disposada a retornar a la seva terra com a
evangelitzadora. El rei Pere havia posat claredat i rigor en el
cas de l’esclavatge dels primers temps.
Mentrestant havia
quallat qualque cosa al lloc de Telde, de manera que la bul·la
d’Urbà V, amb la qual era designat el tercer bisbe per a aquelles
illes, aplica retrospectivament als dos antecessors el títol de
Telde.
S’havia configurat una seu episcopal real. Una altra cosa és que
hi hagués una catedral, amb el seu capítol, com suposa la bul·la.
Aquest solemne
instrument, datat el 2 de juliol de 1369, s’adreça a Bonanato
Terini electo Teldensi.
Era el conegut framenor
menorquí, Bonanat Tarí, parent del ciutadà militar Bartomeu Tarí.
A més d’aquest document, existeix una comunicació al Capítol de la
Seu de Telde i un tercer text, que s’adreça al poble de la ciutat
i de la diòcesi del mateix nom.
Com el primer i segon
bisbe, Bonanat tampoc no s’acostà a les illes per a les quals
havia estat designat bisbe, de manera que la fórmula de la bul·la,
que deia que el papa no volia que aquella església romangués en
estat de viduïtat per més temps, continuà plenament inoperant.
Tampoc no sembla que Bonanat, entretingut per Mallorca tonsurant,
ordenant i passant temporades a la part Forana, pogués organitzar
la pastoral de les Canàries. D’aquelles tasques i d’alguns
conflictes que va provocar, ja n’hem donat constància.
El seu successor va ser el frare
predicador Jaume Olzina. No consta on va néixer. Els Olzina
contemporanis apareixen per Pollença i Campanet. Floreta Ricomana
(filla de Ricomà), iniciadora del grup que s’establí al Puig de
Pollença, s’havia casat amb Bernat Olzina.
Aquest morí jove, pel 1342 a l’illa Canària.
Tenim un testimoni més que ens assegura que alguna de les almenys
quatre expedicions mallorquines de l’abril de 1342,
va arribar a port i va retornar. Ara bé, Bernat Olzina, que devia
ser mercader, no figura en la nòmina de les expedicions conegudes.
Era d’una família amb propietats agràries conegudes, que
participava de qualque manera del que és el
"Camp de l’Ausina".
Hem de pensar que hi hagué una cinquena expedició el 1342? La mort
a la Gran Canària d’Olzina ens ha de fer pensar que es pogué
esdevenir en qualque enfrontament amb la població nadiua, que
també hauria acabat amb la vida de l’armador Pere Magre,
que no hauria mort al seu retorn. Guillem Jaffe, el 26 d’octubre
de 1342, de retorn de la Gran Canària amb l’expedició de Francesc
Desvalers, va exigir als hereus d’aquest Magre el que li devia
pels seus cinc mesos i mig de serveis en l’expedició.
Queden moltes preguntes
a l’aire sobre aquestes expedicions. Però sembla que l’esperit
emprenedor no era monopoli de la Ciutat. Olzina era de Pollença i
mariner Jaffe era de Sineu.
La capacitat de teixir
llaços entre les persones medievals que mostra Gabriel Llompart el
va fer encertar una vegada més quan va vincular el dominic Jaume
Olzina amb els Olzina de Pollença. Ara bé, l’entusiasme per la
missió podria haver-lo heretat de Bernat Olzina, molt més que de
la seva esposa Floreta.
El que seria bisbe fra Jaume Olzina, pel 1394 tenia relació de
caire econòmic amb Berenguer Cerdà i la seva dona Saurina, de
Pollença.
El mateix any que Jaume
va ingressar a l’orde dominicà, el 1351,
Floreta deixava la tutoria dels seus fills i Bernat Olzina s’hi
posava al front.
És una coincidència que ens parla de l’entusiasme religiós que
escalfava la vida d’aquella família, en ambdues branques. Havien
sortit d’aquests fogars els llibres lul·lians que pel 1414 encara
eren al monestir d’agustines del Puig?
Fra Olzina va ser professor del convent
de Mallorca pel 1366; mentre n’era prior va viatjar a Tremecén, on
va rescatar molts catius.
Posteriorment va exercir el ministeri a Fes (Marroc) on hi havia
una colònia de mercaders mallorquins. Un d’ells, Salvador Ferrer,
va fer testament en les seves mans, per manca de notari.
Climent VII el va nomenar bisbe de Telde el 31 de gener de 1392,
tot i que la bul·la va esperar més de dos anys i mig per ser
expedida.
Per això, fra Jaume Olzina no degué ser ordenat fins entrat
l’estiu de 1394, l’execució del nomenament va ser ben distinta
dels curts 15 dies en què ordenaren fra Bonanat Tarí. Fra Jaume
Olzina va ser ordenat bisbe en data indeterminada i abans que el
Lloctinent de Pere III, el 03 d’abril de 1394, l’esmentàs en un
retorn de quaranta lliures a Berenguer Cerdà de Pollença,
"deposades per
lo religiós frare Jacme Ultzina".
Aleshores, ens queda el dubte de com l’ordenació episcopal se va
efectuar abans de l’expedició de la bul·la de nomenament.
Coneixem el zel
missioner i caritatiu amb els captius del dominic fra Jaume Olzina;
però desconeixem si el nomenament episcopal el va trobar en el seu
ministeri per Fes, o si era a Mallorca, no ens consta si va
retornar a Àfrica o si va visitar el seu bisbat de Telde.
Probablement mai no hi va anar, car l’any 1393, --és a dir, un any
abans de l’expedició de la bul·la del seu nomenament-- els
andalusos i biscaïns destruïren la missió que els mallorquins
havien aixecat a les Canàries.
Pensar que el bisbe aniria en aquestes circumstàncies a les
Canàries és imprudent. Els historiadors que ho han proposat ho han
fet perquè no han parat esment entre la datació de la bul·la i la
seva real expedició.
El fracàs de la via
de l’evangelització mitjançant la política
A l’entretant, Climent
VI havia investit Luis de la Cerda o d'España com a senyor de les
Illes Canàries, el 15 de novembre de 1344, data en la qual li
concedí el ple domini sobre les illes, mentre per la seva part el
príncep se reconeixia vassall de la Santa Seu, pagant un cens
anual de quatre-cents florins d’or.
El dia 28 següent Luis de Ispania princeps Fortunie
reiterava les mostres de vassallatge.
Les esperances del papa sobre l’evangelització d’aquell arxipèlag
acabaren en no-res. Primer foren els reis de Castella i Portugal
que sentiren la seves pretensions atacades. Luis se va acostar més
a Pere III d’Aragó i el 1346 aquest va promoure la construcció de
naus a les drassanes de Mallorca per ajudar aquell
"príncep de Fortuna".
Climent VI escrivia al rei que volia afavorir a Lluís;
però els seus plans acabaren quan ho va fer la seva vida.
Per a una nova
envestida en les aigües de les illes Canàries, el 1366, el
cavaller Joan Mora armava un estol de vuit galeres, i comptava amb
el suport de Pere III, el qual va ordenar a Pere Cardona, guardià
de les Drassanes de la Ciutat de Mallorques, que proveís Mora de
veles, xarxes, etc.
Aquesta expedició podria ser la que va causar l’esclavització de
les persones que conegué Ibn Khaldun pel 1377, com indicarem més
endavant.
De tota manera, no queda clar contra qui havia de lluitar Mora, el
qual, retornat de l’empresa, rebé diverses comissions del rei,
entre altres la de veguer de la Part Forana.
>>>>>>>>>>
|
