Amb el cor damunt sa mà (bloc msscc)

 

 

 

2 febrero 2007  (sèrie d'articles)  anterior

 

 

 

La missió mallorquina a les Illes Canàries:

la missió sense espasa

 

 

Germanus S.XV

 

 

 

II.    ELS BISBES MALLORQUINS: L'EFÍMER BISBAT DE "LA FORTUNA" O DE TELDE, 1351-1393


 

 

I és a partir de 1351 que el papa Climent VI, mentre aprovava el pla missioner de dos ciutadans mallorquins a les Canàries, amb la bul·la Dum diligenter de dia 17 de maig[1], preparava la creació d’un bisbat en aquelles illes, sense que li donàs un nom o títol precís. El 7 de novembre apareix el que podríem anomenar "Bisbat de la Fortuna", amb la bul·la adreçada al fratri Bernardo episcopo in Insulis Fortunatis.[2] Quedava oberta la denominació de la seu episcopal, que seria la que aquest carmelità, Bernat Font, triaria, i d’aquesta manera seria conegut en l’esdevenidor. Però no sembla que el bisbe arribàs a designar un indret com a residència episcopal. Així ho escatim de la bul·la del seu trasllat, en la qual Innocenci VI, pel 27 de juny de 1354, el considera encara bisbe de les Illes de la Fortuna,[3] a la Gran Canària. Climent VI li havia encomanat també erigir la catedral i les parròquies, amb els corresponents cementiris. Probablement la catedral mai no se va aixecar i les parròquies i cementiris degueren ser edificis ben modests i pocs. La tasca del bisbe Bernat degué ser més organitzadora que pròpiament pastoral, puix no és clar que cap dels quatre bisbes de Telde,[4] visitassin les seves esglésies.[5] Ni tampoc hi ha indicis que se'n preocupassin gaire.

 

Els quatre bisbes que ens ocuparan foren de les Balears, i pertangueren a diversos ordres mendicants.

 

Com el bisbat de Mallorca, també aquest bisbat fou declarat exempt.[6] Era una manera de centralitzar més l’Església llatina.

 

Abans d’acomplir els tres anys de la creació del bisbat a les Illes de la Fortuna, fra Bernat va ser traslladat a Santa Giusta de Sardenya.[7], on degué morir abans que passàs un any.[8]

 

Set anys després del trasllat de Bernat, Innocenci VI el 2 de març de 1361 va nomenar el segon bisbe de les Illes de la Fortuna.[9] Encara no havia emergit la seva seu precisa, que seria Telde. La mort arribà molt prest al bisbe preconitzat, car no sembla que arribàs a ser ordenat. Era fra Bartomeu Ferrer, de l’orde dels predicadors[10], inquisidor i conseller de Pere III[11]. Zunzunegui considera que la bul·la té present la situació missionera de les illes i és ben cert; però no se tracta que a Avinyó hi hagués nous plantejaments. El text repeteix allò que ja hom ha llegit al document que 10 anys abans havia servit per designar fra Bernat per al mateix ministeri[12]. En concret, en la preconització del primer i segon bisbe, els Papes reiteren les mateixes paraules que parlen del fervor missioner dels mallorquins i del d’altres persones nadiues de les Illes de la Fortuna[13]. Ara bé, a la cúria romana no tenien clars els antecedents del curt episcopologi de les Canàries. Recorda la bul·la, com també ho podem llegir en la de la preconització de fra Bonanat per l’any 1369, que fra Bernat havia mort fora de la cúria romana, sense parar esment que aquella cúria l’havia traslladat a Sardenya. Reitera el nomenament que el bisbat era exempt i també que quedà vacant a la mort d’Innocenci VI.

 

La vacant per la mort de fra Bartomeu degué passar gairebé inadvertida. De Canàries no en podia venir reclamació i un bisbat econòmicament improductiu no interessava a ningú. Als quasi 19 anys del trasllat de fra Bernat Font, ben al final del pontificat d’Urbà V (1362-1370), se va tornar moure la causa del bisbat de les Illes de la Fortuna.

 

Passat l’any 1431, Ot de Montcada, bisbe de Tortosa, va contar a un canonge de Zürich, Fèlix M. Hämmerlein, que, vers l’any 1368 unes naus catalanes que s’havien escapat d’un encontre de pirateria, s’havien refugiat a les Canàries. Allà varen conèixer la situació d’algunes illes, i de tornada proposaren a Pere III que hi enviàs frares, agricultors i artesans, car la situació era propícia per a l’evangelització[14].


 

[1] J. Zunzunegui Aramburu, "Los orígenes de las Misiones en la Islas Canarias", dins Revista española de teología, 1 (1941), 395: carta papal als dos ciutadans, 15-05-1351: Bernat era de l’ordinis fratrum beate Marie de Monte Carmelo professorem; Serra Ràfols, "Els catalans", doc. 2, p. 226; Rumeu de Armas, El obispado de Telde, Doc. 5, pp. 153-154. Quant a que era mallorquí, ho hem de deduir per exclusió, car a la p. 215, nota 2, cita la Col·lecció de documents inèdits de l’ACA, VI, doc. 97, on Bernardus insularum Fortune episcopus signa com a testimoni del reconeixement que se feu a València de Joan I com hereu de Pere III, 21-03-1354; per tant, no era valencià. No hi ha arguments contundents per fer mallorquí aquest bisbe ni tampoc per atorgar-li amb tota seguretat el llinatge Font.

[2] Elies Serra Ràfols, "Els catalans de Mallorca a les Illes Canàries", dins Homenatge a Rubió i Lluch. Miscel·lània d’estudis literaris, històrics i lingüístics, vol. III, Barcelona 1936, doc. 2, pp. 19-20, 07-11-1351. M. F. Núñez, Telde, Diócesis de, (Teldensis), dins DHEE, 4, p. 2542.

[3] Rumeu de Armas, El obispado de Telde, Doc. 8, pp. 157-159, 27-06-1354; a la p. 158 dues vegades el considera: tunc episcopum Insularum Fortune, i ecclesiae Insularum Fortune cui tunc preeras.

[4] Vegeu Núñez, Telde, p. 2543.

[5] Núñez, Telde, p. 2543. Vegeu dades sobre el tercer i quart bisbe, a Llompart Moragues, Personajes mallorquines, pp. 221-223.

[6] Johannes Vincke, "Comienzos de las misiones cristianas en las Islas Canarias", dins Hispania Sacra, 12 (1959), Doc. [1], p. 204: bul·la d’Urbà V, 02-07-1369: ut viduatis ecclesiis praesertim Romane ecclesie immediate subiectis tales preficiamus pastores, cf. p. 196; Rumeu de Armas, El obispado de Telde, Doc. 9, p. 159; Núñez, Telde, p. 2543.

[7] Rumeu de Armas, El obispado de Telde, Doc. 8, pp. 157-159, 27-06-1354. Gams, Series episcoporum, p. 839, presenta Bernat traslladat el 28-08-1354. Podria ser la data en què va a anar a la seva nova seu. El registre diu simplement això: Bernardus tr. Insula, 1355. L’autor degué disposar de documents que parlaven de l’antic episcopat de Bernat a les Insulae Fortunae. A la p. 474, el primer bisbe de la seu Rubicon, ve presentat d’aquesta faisó: c. 1353 cons. Fr. Bernardus, pro insulis Fortunatorum. El segon bisbe de la llsita ja pertany al s. XV. A la p. 22, nº. 13, introdueix el bisbat de Canàries, amb unes informacions força confuses, que se corresponen amb l’estat de la recerca històrica del s. XIX.

[8] Elies Serra Ràfols, "Los mallorquines en Canarias", dins Revista de Historia, 54-55 (1941), 202, car pel 30 de juliol de 12355 ja hi havia nomenat el seu successor, cf. Eubel, Hierarchia, I, pp. 285 i 288# i # "Más sobre los viajes catalano-mallorquines a Canarias", dins Revista de Historia, 1943.

[9] J. Zunzunegui Aramburu, "El segundo obispo de las islas Canarias, 1361-1362", dins Anthologica Annua, 9 (1961), 413-416. La bul·la és a les pp. 415-416.

[10] Zunzunegui Aramburu, "El segundo obispo", p. 416: ad te, ordinis fratrum predicatorum professorem.

[11] Vincke, "Comienzos", pp. 199-200, és el que identifica fra Bartomeu amb aquesta persona coneguda per altres documents, cf. ACA, Reg. 892, f. 198. La bul·la de nomenament no esmenta el cognom de fra Bartomeu.

[12] Zunzunegui Aramburu, "El segundo obispo", p. 415. L’esmenta, també, la bul·la de nomenament del tercer bisbe, Rumeu de Armas, El obispado de Telde, Doc. 9, pp. 159-160, 02-07-1369.

[13] Rumeu de Armas, El obispado de Telde, Doc. 5, p. 153: maxime cum nonnulli fideles competenti numero eiusdem fidei fervore succensi et certi alii commorantes in insula Maioricensi de dictis aliis insulis oriundi, qui generali unda baptismatis ac eorum propia et in cathalaunica lingua instructi ad dictas infidelium insulas una tecum inm aliis ipsis insulis parati sunt pro huiusmodi negotio fideliter laborare. El text quasi literalment se repeteix a Zunzunegui Aramburu, "El segundo obispo", p. 415.

[14] A. Lütolf, "Zur Entdeckung und Christianisierung der westafricanischen Inseln", dins Theologische Quartalschrift, ¿ (1877) 319-332; Elías Serra Ràfols, "Más sobre los viajes catalano-mallorquines a Canarias", dins Revista de Historia, 16 (1943), 280-283. Cal tenir presents les precisions d’aquest darrer autor, quan diu que l’esplendor de l’evangelització de les Canàries no va venir sota el domini dels reis d’Aragó, sinó que el canonge de Zürich va cometre un anacronisme, car al seu temps ja hi havia entrat Castella en aquelles illes.

 

 

>>>>>>>>>>

 

Josep Amengual i Batle, M.SS.CC.