|
La missió mallorquina a les
Illes Canàries:
la missió sense espasa
Germanus S.XV
II.
ELS BISBES MALLORQUINS: L'EFÍMER BISBAT DE "LA FORTUNA" O DE TELDE,
1351-1393
I és a partir de 1351
que el papa Climent VI, mentre aprovava el pla missioner de dos
ciutadans mallorquins a les Canàries, amb la bul·la Dum
diligenter de dia 17 de maig,
preparava la creació d’un bisbat en aquelles illes, sense que li
donàs un nom o títol precís. El 7 de novembre apareix el que
podríem anomenar "Bisbat de la Fortuna", amb la bul·la adreçada al
fratri Bernardo episcopo in Insulis Fortunatis.
Quedava oberta la denominació de la seu episcopal, que seria la
que aquest carmelità, Bernat Font, triaria, i d’aquesta manera
seria conegut en l’esdevenidor. Però no sembla que el bisbe
arribàs a designar un indret com a residència episcopal. Així ho
escatim de la bul·la del seu trasllat, en la qual Innocenci VI,
pel 27 de juny de 1354, el considera encara bisbe de les Illes de
la Fortuna,
a la Gran Canària. Climent VI li havia encomanat també erigir la
catedral i les parròquies, amb els corresponents cementiris.
Probablement la catedral mai no se va aixecar i les parròquies i
cementiris degueren ser edificis ben modests i pocs. La tasca del
bisbe Bernat degué ser més organitzadora que pròpiament pastoral,
puix no és clar que cap dels quatre bisbes de Telde,
visitassin les seves esglésies.
Ni tampoc hi ha indicis que se'n preocupassin gaire.
Els quatre bisbes que
ens ocuparan foren de les Balears, i pertangueren a diversos
ordres mendicants.
Com el bisbat de
Mallorca, també aquest bisbat fou declarat exempt.
Era una manera de centralitzar més l’Església llatina.
Abans d’acomplir els
tres anys de la creació del bisbat a les Illes de la Fortuna, fra
Bernat va ser traslladat a Santa Giusta de Sardenya.,
on degué morir abans que passàs un any.
Set anys després del trasllat de
Bernat, Innocenci VI el 2 de març de 1361 va nomenar el segon
bisbe de les Illes de la Fortuna.
Encara no havia emergit la seva seu precisa, que seria Telde. La
mort arribà molt prest al bisbe preconitzat, car no sembla que
arribàs a ser ordenat. Era fra Bartomeu Ferrer, de l’orde dels
predicadors,
inquisidor i conseller de Pere III.
Zunzunegui considera que la bul·la té present la situació
missionera de les illes i és ben cert; però no se tracta que a
Avinyó hi hagués nous plantejaments. El text repeteix allò que ja
hom ha llegit al document que 10 anys abans havia servit per
designar fra Bernat per al mateix ministeri.
En concret, en la preconització del primer i segon bisbe, els
Papes reiteren les mateixes paraules que parlen del fervor
missioner dels mallorquins i del d’altres persones nadiues de les
Illes de la Fortuna.
Ara bé, a la cúria romana no tenien clars els antecedents del curt
episcopologi de les Canàries. Recorda la bul·la, com també ho
podem llegir en la de la preconització de fra Bonanat per l’any
1369, que fra Bernat havia mort fora de la cúria romana, sense
parar esment que aquella cúria l’havia traslladat a Sardenya.
Reitera el nomenament que el bisbat era exempt i també que quedà
vacant a la mort d’Innocenci VI.
La vacant per la mort
de fra Bartomeu degué passar gairebé inadvertida. De Canàries no
en podia venir reclamació i un bisbat econòmicament improductiu no
interessava a ningú. Als quasi 19 anys del trasllat de fra Bernat
Font, ben al final del pontificat d’Urbà V (1362-1370), se va
tornar moure la causa del bisbat de les Illes de la Fortuna.
Passat l’any 1431, Ot
de Montcada, bisbe de Tortosa, va contar a un canonge de Zürich,
Fèlix M. Hämmerlein, que, vers l’any 1368 unes naus catalanes que
s’havien escapat d’un encontre de pirateria, s’havien refugiat a
les Canàries. Allà varen conèixer la situació d’algunes illes, i
de tornada proposaren a Pere III que hi enviàs frares, agricultors
i artesans, car la situació era propícia per a l’evangelització.
>>>>>>>>>>
|
