Amb el cor damunt sa mà (bloc msscc)

 

 

 

26 enero 2007  (sèrie d'articles)  anterior

 

 

 

La missió mallorquina a les Illes Canàries:

la missió sense espasa

 

 

Atlas d'Abraham y Jafuda Cresques

 

 

 

I.    LES EXPEDICIONS MALLORQUINES, DES DE 1342


 

 

1. La incidència de Ramon Llull en la missió exterior

 

Ens topam amb una altra dimensió de l’Església, que normalment l’organització diocesana no ha contemplat, llevat d' unes poques excepcions, i gairebé totes a partir de la segona meitat del s. XX. Tampoc el papat no en tingué cura, fins a l’època moderna. També podem trobar casos singulars; però és la tònica general la que ens interessa. Els impulsors de la sortida a les fronteres religioses foren els ordes mendicants. És que l’Edat Mitjana no va ser una època preocupada per la missió[1]. La figura de Ramon Llull ens enlluerna i a través d’ell ens imaginam una església missionera. Però, en això, l’Edat Mitjana ens hauria d’envejar molt. Avui som menys religiosos, però més creients i més missioners. La Cristiandat tardomedieval conegué l’existència de pobles asiàtics i africans, en totes les direccions. Però els papes i els bisbes vivien a l’esquena d’aquest món, en una època en què les finances els haguessin permès formar i sustentar estols nodrits de missioners. Disposaven d’uns patrimonis fabulosos.

 

En contrast amb aquest plantejament, quan miram vers l'exterior, ens trobam amb un laic que realitza una tasca gegantina, Ramon Llull, que mereix un capítol singular perquè, per la seva condició laïcal i per la magnitud de la seva empresa, és verament una figura única. Singular és també la migradesa dels resultats, comparats amb tants d’esforços. No és aquí el lloc d’analitzar-ne les causes. Peter Browe, ja durant el temps del nazisme, des d’Alemanya estant, tingué el coratge de plantejar com se podria entrar en una missió més fecunda entre els jueus. Allò que ens interessa és que ell, en la seva obra històrica, va denunciar la manca de diàleg, substituïda per la pressió, per les manifestacions d’odi i també uns interessos econòmics vergonyosos, en l’empresa de les croades, i una conducta incoherent, com a causes de la manca d’èxit[2]. Si pocs varen ser els resultats a l’interior de la Cristiandat, des de Mallorca cal plantejar la missió exterior a aquell món.

 

 

2. Les expedicions mallorquines, des de 1342, a les Illes Afortunades o Canàries

 

Sobre aquestes expedicions tampoc no disposam d’un diplomatari adient. Miquel Bonet va ser el qui, en el darrer quart del s. XIX, va encetar la publicació documental[3]. Però ha estat Elies Serra Ràfols[4] el qui amb més perseverança ha teixit el context més cabal a l’empresa, i li ha trobat les arrels lul·lianes, en la qual cosa  Johannes Vincke[5] s’ha mostrat prou perspicaç. Posteriorment F. Sevillano Colom[6] i Gabriel Llompart n’han eixamplat l’horitzó, en el qual destriam la figura de Jaume III, amb les seves pretensions expansionistes. Una selecció documental més ampla, tot i que l’han enriquida autors posteriors, la va oferir Antonio Rumeu de Armas[7], autor de la monografia més completa sobre aquesta campanya.

 

A Mallorca era notícia coneguda que, ja en temps de Ramon Llull, els genovesos, devers 1312, i més tard els portuguesos[8], havien arribat a les illes Canàries, fins al punt que Angelí Dulcert, en la seva carta de 1339[9], ja va recollir el nom de les illes Lanzarotus Marocellus i Forte Ventura, marcades amb les armes de Gènova, com a mostra de domini. Després de les expedicions dels genovesos, passaren tres dècades, i l’any 1342, començaren les expedicions mallorquines cap a aquelles "illes noveylament trobades envés les parts de Occident", uns viatges que varen ser dels més fecunds en el món hispànic. Autoritzat pel lloctinent Roger de Rovenach, l’any 1342 va anar a "les illes de la Fortuna" el comerciant Francesc des Valers, "patró e capità", amb dues coques baionesques[10]. Aquest des Valers no sembla ser el mateix que va viatjar fins a Tartària i que encara vivia pel 1394[11]. Des Valers havia promès que, si conquistaven alguna d’aquelles illes, en reconeixerien com a príncep i senyor el rei de Mallorca, Jaume III.[12] És una pretensió expansionista del darrer monarca mallorquí que el treu de l’encongit monet de les disputes dinàstiques. Aitals ambicions se corresponien amb l’esplendor del comerç mallorquí dins la Mediterrània, i que també s’obria a les rutes atlàntiques, aixi com pel 1357, des de la Mar Negra un altre Francesc Desvalers s’encaminaria cap a la Tartària. La contemporània consolidació de la cartografia mallorquina és un exponent d’aquesta presència de naus illenques dins el món conegut pels mediterranis del s. XIV. Amb tot, per ara no podem concretar l’abast i la consistència d’aquells projectes de 1342, entre altres causes perquè, l’any següent, el rei Jaume III fou desposseït dels seus territoris. Tanmateix, els viatges a les costes africanes consten viatges diversos. Per exemple, Jaume Ferrer deixà la petja en el mapa d’Abraham Cresques, de 1375, pel seu viatge al Riu d’Or, el 1346.[13]

 

A més d’aquesta expedició, pel mateix mes d’abril, n’hi anaren tres més, que estan documentades, i potser n’hi hàgim d’afegir alguna just indirectament coneguda, com la que hi va menar Bernat Olzina[14]. Amb tot, desconeixem l’èxit que varen tenir[15], tret que feren esclaus més d’una dotzena de persones, de les quals parlarem més endavant. Tanmateix, encara que Pere III s’oposàs fortament a l’esclavització dels naturals de les Canàries, Ibn Khaldûn, pel 1377, sentí parlar dels esclaus que els "francs" havien caçat a aquelles illes a mitjan segle XIV. Se referia, òbviament als mallorquins i potser catalans, que practicaven aquell comerç inhumà[16]. La confusió entre francs i catalans de part dels esclaus, que informaren per l’Àfrica del Nord, res no té de sorprenent. Els francs eren molt més coneguts, a causa de l’imperi creat per Carlemagne; però no se’n coneixen expedicions marineres tan agosarades com les que ens ocupen.

 


 


[1] Browe, Die Judenmission, p. 286: Das Mittealter war eben, mit heute verglichen, kein Missionszeitalter.

[2] Browe, Die Judenmission, p. 288-290.

[3] A. Rumeu de Armas, El obispado de Telde. Misioneros mallorquines y catalanes en el Atlántico, Madrid 1960, pp. 147-181 i F. Sevillano Colom, "Mallorca y Canarias", dins Hispania. Revista Española de Historia, 120 (1972), 141-148, han fet els reculls més amplis d’autoritzacions reials i papals.

[4] Elies Serra Ràfols, "Contribució catalana a la conquesta de Canàries", dins Revista de Catalunya, nº. 9 (1928) 42-51; "Juan de Bethencourt y Alfonso V de Aragón", dins Revista de Historia, (La Laguna) 1929.???; "Els catalans de Mallorca a les Illes Canàries", dins Homenatge a Rubió i Lluch. Miscel·lània d’estudis literaris, històrics i lingüístics, vol. III, Barcelona 1936; "Los mallorquines en Canarias", dins Revista de Historia. (Universidad de La Laguna.- Des de 1956: Revista de Historia canaria), 54-55 (1941), 195-209; "Más sobre los viajes catalano-mallorquines a Canarias", dins Revista de Historia, 16 (1943), 280-283; "La missió de Ramon Llull i dels missioners mallorquins del segle XIV", dins Monographica et Recensiones, 11 (1954), 169-175; "El redescubrimiento de las Islas Canarias en el siglo XIV", dins Revista de Historia canaria, 27 (1961), 219-234.

[5] Johannes Vincke, "Primeros tentativos misionales en Canarias", dins AST, 15 (1943), 291-301; "Comienzos de las misiones cristianas en las Islas Canarias", dins Hispania Sacra, 12 (1959), 193-207; "Die Evangelisation der Kanarischen Inseln im 14. Jahrhundert im geiste Raimund Lulls", dins Estudios Lulianos, 4 (1960), 309-314.

[6] F. Sevillano Colom, "Mallorca y Canarias", dins Hispania. Revista Española de Historia, 120 (1972), 128.

[7] A. Rumeu de Armas, El obispado de Telde. Misioneros mallorquines y catalanes en el Atlántico, Madrid 1960, pp. 147-181, amb 24 documents; "La exploración del Atlántico por mallorquines y catalanes en el siglo XIV", dins Anuario de Estudios Atlánticos, 10 (1964), 163-178. Pere-J. Llabrés Martorell, "La inspiración luliana de la misión mallorquina en las Canarias y la creación del obispado de Telde (1351)", dins Memoria Ecclesiae, 27 (2005),63-78, fa un resum de la primera obra de Rumeu de Armas, sense cap aportació nova.

[8] M. F. Núñez, Telde, Diócesis de, (Teldensis), dins DHEE, 4 (1975) 2542.

[9] Josep Mascaró Pasarius, La toponímia i cartografia antigues de les Illes Balears. Cartes de navegar i texts des del segle VI abans de Crist a l’any 1599, (Rafaubetx/4.- Lleonard Muntaner Editor), Palma 2000, pp. 34-42, sobre Dulcert i les seves cartes.

[10] Miguel Bonet, "Expediciones de Mallorca a las Islas Canarias (1342-1352)", dins Almanaque de el Diario de Palma, 1891, pp. 19-22, esp. 20-21, reproduït dins BSAL, 6 (1896), 285-288; F. Sevillano Colom, "Mallorca y Canarias", dins Hispania. Revista Española de Historia, 120 (1972), 123-148; Gabriel Llompart Moragues, Personajes mallorquines del 'trescientos' canario, dins Anuario de estudios atlánticos 19 (1973), 219.

[11] Rubió i Lluch, Diplomatari de l’Orient Català, nº. DCXLVII, 11-04-1394, pp. 675-676; vegeu, també, Llompart Moragues, Personajes mallorquines, Doc. I, 15-05-1350, pp. 224-230, testament de Francesc Desvalers, mercader i capità de l’expedició que anà a Canàries l’any 1342, cf. p. 221.

[12] Sevillano Colom, "Mallorca y Canarias", Doc. 1, 16-04-1342, p. 141; Gabriel Llompart Moragues, Notas sueltas sobre viajes y viajeros mallorquines a Canarias (siglo XIV), dins Anuario de estudios atlánticos 30 (1984), 386-387 i Llabrés i Martorell-Rosselló i Vaquer, Inca, p. 209.

[13] Mitjà, Abandó, p. 170.

[14] Rotger y Capllonch, Historia de Pollensa, II, p. 134.

[15] Sevillano Colom, "Mallorca y Canarias", pp.125-126, les diferencia amb claredat.

[16] Ibn Jaldún, Introducción a la historia universal (Al-Muqaddimah). Estudio preliminar, revisión y apéndices de Elías Trabulse, (Fondo de Cultura Económica) México 1997, Lib. I, C. 2, pp. 168-169: Primer clima. Este clima tiene, en su lado occidental, las islas Eternas (Aljalidat), afortunadas, adoptadas por Tolomeo como punto de partida, desde la cual cuenta las longitudes. Dichas islas se ubican en le mar Circundante, fuera de la tierra firme que hace parte de este clima, formando un grupo de islas numerosas, siendo las mayores y más conocidas tres. Se dice que son habitadas. Según tenemos entendido, algunas naves de los francos, habiendo tocado esas islas hacia mediados de la presente centuria, atacaron a los habitantes; los francos lograron botines y llevaron algunos prisioneros, que vendieron unos en las costas del Maghreb-el-Aqsa (Marruecos). Los cautivos pasaron al servicio del sultán, y al aprender la lengua árabe, dieron datos sobre su isla. Los aborígenes -decían-labraban la tierra con cuernos, el hierro les era desconocido; alimentábanse de cebada; sus ganados se componían de cabras; combatían con piedras, que arrojaban hacia atrás; su única práctica de devoción consistía en prosternarse ante el sol en el momento de su aparición. No conocían ninguna religión, y jamás misionero alguno les llevó alguna doctrina. Sólo el azar lleva a las islas eternas, porque nunca se llega allí ex-profeso. Cf. p. 174. Elies Serra Ràfols, "Los mallorquines en Canarias", dins Revista de Historia. (Universidad de La Laguna.- Des de 1956: Revista de Historia canaria), 54-55 (1941), 204-205.

 

 

>>>>>>>>>>

 

Josep Amengual i Batle, M.SS.CC.