|
La missió mallorquina a les
Illes Canàries:
la missió sense espasa
Atlas
d'Abraham y Jafuda Cresques
I.
LES EXPEDICIONS MALLORQUINES, DES DE
1342
1. La incidència de Ramon Llull en
la missió exterior
Ens topam amb una altra
dimensió de l’Església, que normalment l’organització diocesana no
ha contemplat, llevat d' unes poques excepcions, i gairebé totes a
partir de la segona meitat del s. XX. Tampoc el papat no en tingué
cura, fins a l’època moderna. També podem trobar casos singulars;
però és la tònica general la que ens interessa. Els impulsors de
la sortida a les fronteres religioses foren els ordes mendicants.
És que l’Edat Mitjana no va ser una època preocupada per la missió.
La figura de Ramon Llull ens enlluerna i a través d’ell ens
imaginam una església missionera. Però, en això, l’Edat Mitjana
ens hauria d’envejar molt. Avui som menys religiosos, però més
creients i més missioners. La Cristiandat tardomedieval conegué
l’existència de pobles asiàtics i africans, en totes les
direccions. Però els papes i els bisbes vivien a l’esquena
d’aquest món, en una època en què les finances els haguessin
permès formar i sustentar estols nodrits de missioners. Disposaven
d’uns patrimonis fabulosos.
En contrast amb aquest plantejament,
quan miram vers l'exterior, ens trobam amb un laic que realitza
una tasca gegantina, Ramon Llull, que mereix un capítol singular
perquè, per la seva condició laïcal i per la magnitud de la seva
empresa, és verament una figura única. Singular és també la
migradesa dels resultats, comparats amb tants d’esforços. No és
aquí el lloc d’analitzar-ne les causes. Peter Browe, ja durant el
temps del nazisme, des d’Alemanya estant, tingué el coratge de
plantejar com se podria entrar en una missió més fecunda entre els
jueus. Allò que ens interessa és que ell, en la seva obra
històrica, va denunciar la manca de diàleg, substituïda per la
pressió, per les manifestacions d’odi i també uns interessos
econòmics vergonyosos, en l’empresa de les croades, i una conducta
incoherent, com a causes de la manca d’èxit.
Si pocs varen ser els resultats a l’interior de la Cristiandat,
des de Mallorca cal plantejar la missió exterior a aquell món.
2. Les expedicions mallorquines, des
de 1342, a les Illes Afortunades o Canàries
Sobre aquestes
expedicions tampoc no disposam d’un diplomatari adient. Miquel
Bonet va ser el qui, en el darrer quart del s. XIX, va encetar la
publicació documental.
Però ha estat Elies Serra Ràfols
el qui amb més perseverança ha teixit el context més cabal a
l’empresa, i li ha trobat les arrels lul·lianes, en la qual cosa
Johannes Vincke
s’ha mostrat prou perspicaç. Posteriorment F. Sevillano Colom
i Gabriel Llompart n’han eixamplat l’horitzó, en el qual destriam
la figura de Jaume III, amb les seves pretensions expansionistes.
Una selecció documental més ampla, tot i que l’han enriquida
autors posteriors, la va oferir Antonio Rumeu de Armas,
autor de la monografia més completa sobre aquesta campanya.
A Mallorca era notícia
coneguda que, ja en temps de Ramon Llull, els genovesos, devers
1312, i més tard els portuguesos,
havien arribat a les illes Canàries, fins al punt que Angelí
Dulcert, en la seva carta de 1339,
ja va recollir el nom de les illes Lanzarotus Marocellus i
Forte Ventura, marcades amb les armes de Gènova, com a
mostra de domini. Després de les expedicions dels
genovesos, passaren tres dècades, i l’any 1342, començaren les
expedicions mallorquines cap a aquelles "illes
noveylament trobades envés les parts de Occident",
uns viatges que varen ser dels més fecunds en el món hispànic.
Autoritzat pel lloctinent Roger de Rovenach, l’any 1342 va anar a
"les illes de la Fortuna"
el comerciant Francesc des Valers, "patró e
capità", amb dues coques baionesques.
Aquest des Valers no sembla ser el mateix que va viatjar fins a
Tartària i que encara vivia pel 1394.
Des Valers havia promès que, si conquistaven alguna d’aquelles
illes, en reconeixerien com a príncep i senyor el rei de Mallorca,
Jaume III.
És una pretensió expansionista del darrer monarca mallorquí que el
treu de l’encongit monet de les disputes dinàstiques. Aitals
ambicions se corresponien amb l’esplendor del comerç mallorquí
dins la Mediterrània, i que també s’obria a les rutes atlàntiques,
aixi com pel 1357, des de la Mar Negra un altre Francesc Desvalers
s’encaminaria cap a la Tartària. La contemporània consolidació de
la cartografia mallorquina és un exponent d’aquesta presència de
naus illenques dins el món conegut pels mediterranis del s. XIV.
Amb tot, per ara no podem concretar l’abast i la consistència
d’aquells projectes de 1342, entre altres causes perquè, l’any
següent, el rei Jaume III fou desposseït dels seus territoris.
Tanmateix, els viatges a les costes africanes consten viatges
diversos. Per exemple, Jaume Ferrer deixà la petja en el mapa
d’Abraham Cresques, de 1375, pel seu viatge al Riu d’Or, el 1346.
A més d’aquesta expedició, pel mateix
mes d’abril, n’hi anaren tres més, que estan documentades, i
potser n’hi hàgim d’afegir alguna just indirectament coneguda, com
la que hi va menar Bernat Olzina.
Amb tot, desconeixem l’èxit que varen tenir,
tret que feren esclaus més d’una dotzena de persones, de les quals
parlarem més endavant. Tanmateix, encara que Pere III s’oposàs
fortament a l’esclavització dels naturals de les Canàries, Ibn
Khaldûn, pel 1377, sentí parlar dels esclaus que els "francs"
havien caçat a aquelles illes a mitjan segle XIV. Se referia,
òbviament als mallorquins i potser catalans, que practicaven
aquell comerç inhumà.
La confusió entre francs i catalans de part dels esclaus, que
informaren per l’Àfrica del Nord, res no té de sorprenent. Els
francs eren molt més coneguts, a causa de l’imperi creat per
Carlemagne; però no se’n coneixen expedicions marineres tan
agosarades com les que ens ocupen.
>>>>>>>>>>
|
